ALZIRA F.S. - Historia

1985-86 L’Alzira Futbol Sala es va fundar a finals de 1985 i va jugar en categoria provincial –, aleshores la 2ª B del futbol sala–, finalitzant com a campió i ascendint, per tant, a categoria Nacional. Dirigia l’equip, al temps que jugava, Salva Rivera. Part del planter estava format pel “Llanda” i Savo, de porters, Morán, Víctor, Fita, Rober y Salva Rivera, Soler, ... (Rafa Valencia)

Al final de temporada fitxà Chovi.

1986-87 La nova categoria no va ser un obstacle per als jugadors alzirenys que conclogueren la competició en la tercera plaça. Durant les primeres jornades la direcció de joc estava compartida per Tono España i Savoret “el Granerer” però foren substituïts pel xativí Lorenzo García, qui va dur a l’equip a les primeres posicions després de completar una magnífica segona volta.

Com que sols es classificaven els dos primers no pugueren disputar la fase d’ascens a Divisió d’Honor. Estos foren el Fórmula 1 i l’Alfafar. Fins a l’última jornada, els alzirenys tingueren possibilitats de disputar la promoció. Alfafar i Mácer Almassora jugaven l’últim partit de lliga. Els castellonencs havien de guanyar per afavorir els alzirenys però foren finalment els de l’Horta els que s’endugueren la victòria i la promoció.

A finals de temporada, Distrito 10 va vindre a la capital de la Ribera Alta amb la intenció de salvar la categoria de Divisió d’Honor ajudats pel suport d’un públic que no tenien a la capital valenciana. Alzira era un referent en el panorama del futbol sala provincial amb una lliga local que reunia a més de 300 practicants i unes potentíssimes 24 hores estiuenques. L’experiment fou un èxit ja que trobaren a Alzira eixa afició que li faltava a un bon conjunt de jugadors i els capitalins es quedaren a la màxima categoria del futbol sala nacional.

1987-88 Els dirigents del Distrito 10, Ricardo Olcina i Manolo Martínez, optaren per traslladar la seu de l’equip a la capital riberenca començar una nova etapa del club a la Divisió d’Honor. L’equip va renovar-se completament. Manolo Peris fou l’entrenador i sols continuaren el brasiler Neco i el jove Barberà. Es fitxà a l’uruguaià Choco, provinent de l’equip campió de Copa, l’Aerolíneas Argentinas. La resta del planter era gent de la Ribera. Els porters Puig (Carcaixent) i Javi (Alginet) i els jugadors Javi Carratalà, Chovi, Julio, Navalón, Valencia, Soler i Machí. Per iniciativa de Gregorio Serrano es va crear un equip filial que jugà en categoria provincial i on es fogejaren els que posteriorment serien grans jugadors com Vicente Carlos o Juanín.

A falta de patrocinadors, l’Ajuntament encapçalat per Francisco Blasco va apostar per “l’esport de moda”, qualificatiu que se li atorgà al futbol sala. El consistori va adquirir passes per valor de 400.000 pessetes i va cedir de bades dels instal·lacions i la publicitat estàtica que el club poguera aconseguir. El debú no pogué ser més espectacular. Alzira organitzà la II Copa Asofusa (Associació de Futbol Sala)-ens paralel a la Federació Espanyola de futbol-. En semifinals se li guanyà 3-2 al Todagrés de Vila-real, conjunt que comptava amb jugadors com Miguel Ángel Martínez (campió del món amb Paraguai), Miki (qui va ser jugador de la UD Alzira en els anys 70) o Cacho Sosa. Malauradament, la final es va perdre front el totpoderós Interviú Lloyd’s de José María García. Els madrilenys guanyaren la competició que els faltava sense despentinar-se. En semis es desferen de l’Aerolíneas Argentinas per 7-1 i a la final s’imposaren 5-1. El gol alzireny de la final el marcà Julio Vayà.

En la primera fase de la lliga, l’Alzira F.S. va concloure en la tercera plaça, a dos punts del primer, per la qual cosa disputaren el play-off pel títol on finalitzaren en la cinquena posició. Començaren la lliga com a líders, guanyant els tres primers partits, 3-0 a Aerolíneas Argentinas, 2-3 al Buades Electricistas de Palma de Mallorca i 5-1 al Balnul de Borriana,

A un pas de jugar el “Mundialito”

Com que l’Interviú Lloyd’s s’havia negat a disputar el “Mundialito” de Clubes a Brasil, l’organització va enviar un télex a l’Alzira on el convidava com a subcampió de Copa. No obstant, la Federació es va negar a que els riberencs viatjaren encara que els brasilers esperaven representació espanyola.

En no haver d’ajornar els seus encontres lliguers, continuà la trajectòria positiva, encaramat al lideratge. Empataren a 1 contra el Salazones Diego i continuà imparable en véncer 6-1 el Gin Ribes Bowling.

La riuada del 4 de novembre va obligar a ajornar els partits contra el Marsol Alugas i el Todagrés. Per recuperar la moral entre els aficionats després dels mals moments viscuts, es va permetre l’accés gratuït al partit que disputaven al Palau d’Esports contra l’Alcúdia mallorquí, tot i que el club ja tenia problemes econòmics. El 3-1 que els mantenia invictes va ser el millor premi. Continuà guanyant 0-6 al Cava Castell dels Sorells valenciano al K-7 de Paterna.

Després de passar tota la primera volta invictes, la primera derrota arribà contra l’Aerolíneas Argentinas per 3-2. La següent jornada, el Buades acudia al Palau d’Esports com a líder, sent l’Alzira l’únic equip que l’havia guanyat en la primera volta. Els mallorquins tornaren a caure, 5-4. Les derrotes contra el Todagrés (3-2) en partit ajornat i a Borriana contra el Balnul (3-1) els impediren assetjar el lideratge. En l’any nou, les coses no milloraren. La lliga s’havia parat per l’Euro-futsal 88, que es disputava a Madrid. Portugal li guanyà la final, contrapronòstic, a Espanya per 3-6. Com que no tenien jugadors a la selecció, el Salazones Diego i l’Alzira disputaren la jornada i els murcians infringiren la tercera derrota consecutiva per idèntic resultat que la final europea. Així, els murcians igualaren en la classificació als riberencs en la 4ª posició, que donava accés a la A-1, el grup pel títol de lliga. Els irundarres del Gin Rives i el Marsol Alugas de Tarragona tragueren de la crisi als valencians en caure per 0-6 i 7-0, respectivament. L’Alzira-Todagrés es va presentar com a partit de la màxima. Els riberencs eren 5ns mentre que els vila-realencs necessitaven la victòria per assegurar-se la classificació. El partit es va suspendre a dos minuts per al final quan els locals guanyaven 3-1 per una invasió de la pista per part dels espectadors. Els castellonencs reclamaren presència policial i quan esta va arribar, es negaren a jugar, per la qual cosa l’àrbitre decretà la retirada de l’equip visitant. El comité de competició va donar el partit per guanyat a l’Alzira però va clausurar el Palau, fent que el següent partit com a local es jugara a més de 100 quilòmetres. El 3-1 rebut a Alcúdia (Mallorca) li complicava la classificació. Finalment la sanció no s’hagué de complir i el Comité va obligar a jugar els partits amb presència de força pública i una multa simbòlica de 8.000 pessetes. El 5-2 sobre el Cava Castell dels Sorells valencià li va permetre classificar-se a la lluita pel títol.

El play-off pel títol tingué dos parts: la primera i la segona volta. Començà amb una victòria per 4-2 sobre el Prodiecu Cajasegovia. En la segona jornada es visità al totpoderós –set voltes campió de lliga- Interviu Lloyd’s. Allà viatjaven al mític pavelló Magariños un grup de joves jugadors, la majoria debutants en la divisió d’honor contra uns experts en la màxima competició. A la fi, caigué un 2-0 que lluny quedava de l’1-5 rebut a la final de la Copa Asofusa disputada en principi de temporada. Després arribaren un empat a 3 davant el Marsanz Torrejón, altra victòria al Buades de Palma de Mallorca (2-5) i un empat a Vila-real contra el Todagrés. Tot i el bac que suposà la derrota per 3-4 contra el Balnul, l’empat a Torrejón (1-1) contra el Redislogar Cotransa, l’Alzira F.S. es mantingué en la tercera posició, empatat a punts amb el Todagrés, però a molta distància del que tornaria a ser el campió de lliga, l’Interviú Lloyd’s a falta de quatre jornades virtualment per a la fi de la competició. Diguem virtualment perquè duia 8 punts de diferència al Prodiecu i Redislógar però faltava acabar de superar-los en el golaverage particular, cosa que acabà succeint.

La segona volta del play-off pel títol començà amb un dur 5-0 contra Cajasegovia, Interviu també guanyà a Alzira (2-3) i es va caure a Torrejón, davant Marsanz (6-2). Ja eren sis jornades seguides sense guanyar el que va fer caure a la 7ª i penúltima posició. Però la fita de la temporada ja estava feta. L’any del debú i sense experiència a la màxima categoria, l’Alzira F.S. estava entre els huit millors d’Espanya. El Buades Electricistas de Palma eren l’aspirina dels alzirenys i el sotmeteren a la quarta derrota de la temporada, l’última per 9-1. L’avantpenúltima jornada se saldà amb un empat a 3 contra Todagrés i es guanyà 2-3 a Borriana contra el Balnul. En l’última jornada Prodiecu Cajasegovia, Alzira i Todagrés es jugaven una plaça a la Copa del Rei però la derrota contra el Redislogar Cotransa, subcampió de lliga, va fer despertar del somni coper als riberencs.

Primera possibilitat de fuga

La temporada acabà amb l’angoixa de saber si es podria mantindre bona part de la plantilla. El Vidrios Levante de l’Olleria era l’equip emergent i amb possibilitats econòmiques del sud de la província de València. L’Alzira F.S. fou l’únic equip de la lliga que va caréixer de patrocinador. Els de la Costera estaven en Plata però els sous i el treball a l’empresa oferits als jugadors, eren un reclam molt sucós. El primer a acceptar-ho va ser Chovi.

1988-89 En la segona campanya en divisió d’honor continua com a tècnic Manolo Peris. Ricardo Olcina va continuar mantenint l’equip a la capital de la Ribera Alta tot i tindre un dèficit de 2 milions de pessetes. Chovi se n’anà finalment al Vidrios Levante i Neco al Balnul de Castelló i Barberà però s’incorporà el brasiler Padú, procedent del Bradesco, campió del món de clubs dos anys. Padú era considerat com un dels quatre millors jugadors del món. També són alta Miguel Ángel, Vicente Carlos, el veterà de 36 anys, Antonio Vivas, de l’Aerolíneas Argentinas i Navalón. A final de temporada arribaria Novoa. Així, la plantilla la formaren Puig i Miguel Ángel com a porters, Antonio Vivas, de cierre, Julio i Soler com ala-cierres, Navalón i Padú com ales, Carratalà com ala-pivot i Valencia i Choco de pivots.

Com a novetat al club, es va crear un segon equip que jugà en provincial i fou entrenat per Ricardo Bella. Malauradament, el poc compromís dels jugadors va obligar a desfer-lo en gener.

La Divisió d’Honor estava formada per dos grups de 9 equips on tan sols l’Azseder d’Onda va poder quedar davant de l’Alzira FS a la fase regular. Este equip, on jugaven Marabú i Ferreira, va eliminar als alzirenys en quarts de final de Copa a la tanda de penals. De nou es repeteix la tercera posició en la primera fase i la classificació per al play-off pel títol, on es conclouria la lliga en sisena posició.

Després de descansar la primera jornada, els alzirenys guanyaren al Distrito 10 (0-2) i 3-1 al Buades Electricista de Palma. Semblava que els enfrontaments amb els mallorquins tornarien a comptar-se per victòries com la campanya anterior però estos acabaren aspirant al títol de lliga. En la 4a jornada arribà la primera derrota de lliga i de les tres que patirien contra l’Azseder Cerámicas d’Onda, equip al que s’enfrontaren fins a sis voltes (quatre en lliga i dos en copa). L’Alzira F.S. combinava fortalesa com a local però feblesa lluny del Palau d’Esports. A la primera fase va perdre també a Almeria, injustament per 4-2, contra el Deportes Blanes i a Castelló contra el Balnul per 5-2.

Dos mesos invicte...

En la primera volta de la lliga també li guanyà 5-0 al Borriana i 2-1 al Mácer Almassora. Amb l’últim encontre d’eixa primera volta s’inicià una ratxa de dos mesos sense perdre. Millor dit dos mesos en que el pitjor resultat va ser un empat a dos contra el Buades mallorquí. Li guanyà al Covemán Albadalejo de Múrcia (4-1), al Distrito 10 (4-2), al Azséder Onda (4-2) –que era líder i acabà sent líder del grup—, al Borriana (2-4), al Deportes Blanes Almeria (1-0) i al Mácer Almassora (0-5). Amb esta dinàmica tan positiva, els riberencs arribaren a empatar als ondencs a 21 punts.

...i tres sense guanyar

Però la primera part de la lliga no pugué arredonir-se perquè l’Alzira va perdre al Palau, 5-8, contra el Balnul Castelló de Neco i empatà a 1 davant el Covemán Albadalejo i es quedà a quatre punts de l’Onda, però mantenint la 2ª posició.

Al play-off pel títol, la primera volta va ser complicada perquè no arribaven les victòries, que es quedaven en empats . Després de caure contra el Redislógar (4-1) i davant el Balnul Castelló, per tercera volta, 1-2 arribà un dels partits més destacats de la temporada: l’1-1 front a Interviú al Palau on els alzirenys li van guanyar l’únic punt a l’equip madrileny en els tres anys que l’Alzira F.S. estigué a la Divisió d’Honor. El gol que obria el marcador el marcà Navalón. La següent setmana també li empatà a 3 al Buades Mallorca. Caure 2-4 contra l’Onda fou el preludi de tres empats seguits –3-3 contra Marsanz Torrejón, 0-0 davant Caja Segovia i 2-2 a Castelló contra Balnul. Interviú es posà les piles a Magariños per no deixar-se sorprendre ja que anava per darrere del Buades i guanyà 2-0. El mateix Buades, set dies després, anava com un cicló i matxacà per 0-5 als de Manolo Peris. Estos estaven molt afectats perquè el Comité de competició havia decidit donar per guanyat un partit contra el Redislógar Cotransa de Torrejón i llevar un punt als alzirenys. Al final eixa decisió quedà en no res. Abans, l’Alzira tornà a assaborir les mels de la victòria tres mesos després de l’anterior. Fou a Onda contra l’Azséder per 2-5. Més d’un mes després, arribà el desitjat partit contra el Redislógar, altre aspirant al títol, encara que s’havia quedat un poc ressagat. Els madrilenys eren considerats el conjunt que millor futbol sala practicava però la pressió de sentir-se favorits i el “fantasma” d’Interviú pesaren massa. Este partit va ser ajornat per primera volta a petició del Redislógar perquè estos jugaren un torneig amistós a Portugal. Després, no es presentaren al·legant problemes amb Iberia. Les dates que proposà després la Federació no foren acceptades per l’Alzira i li donaren el partit per perdut als riberencs. Però el recurs presentat sortí efecte i acabà jugant-se amb empat a un en un gran partit al que va acudir poc públic.

Els alzirenys es posaren com a propòsit millorar la 5a plaça de l’any anterior i s’imposaren al Marsanz Torrejón per 5-1. Però caure a Segovia per 2-0 els relegà a la 6a posició. La lliga l’acabà guanyat per 8a vegada l’Interviú perquè el Buades no mantingué la pressió.

A la Copa d’Espanya superaren en huitens de final al Frusol el Ejido. Guanyaren a Alzira 4-0 i empataren a 2 a la localitat almerienca. Allà jugaren en un magatzem de fruites, en un terreny de joc de ciment i amb el públic damunt de la pista. En la següent ronda tornaren a enfrontar-se a l’Azséder Onda. A la canxa castellonenca perderen 8-7 on arribaren a guanyar 2-5, 3-6 i 6-7. A Alzira la victòria es quedà a casa (3-2) però els penals li donaren la classificació a l’Onda. La final copera li la va guanyar el Marsanz Torrejón a l’Interviú.

1989-90 Vist que el club està assentat esportivament i més menys que més en el plànol econòmic, Ricardo Olcina i Manolo Martínez decideixen cedir el club a una directiva amb gent d’Alzira, que presidirà Pascual Someño, per així descansar després de tants avatars al front del futbol sala, primer a València i després a Alzira.

No obstant, en vore que la temporada no seria fàcil en l’aspecte econòmic Padú decideix anar-se’n al Vidrios Levante de l’Olleria, equip emergent en la província de València. Altres jugadors com Vivas, Fefe o Valencia també decideixen abandonar la nau. Una de les poques altes és la de Rafa Vayà. Després de barallar entre dos possibles tècnics, la directiva acull de bona gana l’oferiment personal que fa Ricardo Bella per conduir l’equip. “Sense saber res del que havia passat durant l’estiu, Choco va arribar de l’Uruguai i es va incorporar a l’equip. Jo,conscient de la meua inexperiència en el càrrec i de la sabiduria futbolística de Choco li vaig fer saber els meus plantejaments, com estava la situació a tots els nivells i li vaig preguntar com ho afrontava. Com a gran professional que era, Choco em va confirmar que es posava a les meues ordres i que m’ajudaria en tot allò que puguera”, comentà Bella. Per completar l’equip tècnic Antonio Gimeno i Juan Gramaje es feren càrrec de la preparació tècnica de l’equip.

El futbol sala arribà a Espanya a finals dels 70 i va ser popularitzat entre d’altres pels periodistes José María García (Onda Cero, aleshores a la SER) i Juan Manuel Gozalo (RNE). També famosos exjugadors de futbol formaren part d’equips per acostar la nova disciplina al gran públic. Tot este impuls es va fer realitat amb una lliga organitzada per la Reial Federació Espanyola de Futbol. Per la seua senzillesa i el poc espai que feia falta per a la disputa de partits, el futbol sala anava guanyant-li terreny al futbol. En 1983, alguns clubs reclamaven major atenció per part de l’ens federatiu i, en no rebre el major cas, decidiren fundar la Federació de Futbol Sala i una lliga pròpia. Des del 83 fins a 1989 esta disciplina va estar dividida en dues federacions i per tant en dues lligues. Juís, recursos,... feien que no s’avançara cap a l’anelada unificació dels grans estaments. Per esta raó, els clubs a nivell particular decidiren unir les seues lligues en una, el reglament, el baló i funden la Liga Nacional de Fútbol Sala (LNFS). Com a conseqüència d’esta unió, la primera lliga unificada va ser disputada per 40 equips cosa que obligava a ser dràsticament reduïda per a la temporada següent. Dels 10 conjunts que integraven cadascun dels quatre grups sols se salvaven els cinc primers. Amb l’escampada general de jugadors, un entrenador novençà i dèbil economia feien que pràcticament ningú confiara en les possibilitats de permanència de l’Alzira F.S.

La temporada va estar plena d’altibaixos, però que xicotets alicients anaven creant il·lusió entre els jugadors per fer un paper digne. De fet, la Copa va ser un d’ells. En primera ronda els alzirenys eliminaren al Pozo Murcia i al Cieza, mentre que en la segona va sucumbir el Vidrios Levante. Els jugadors volien arribar a la fase final perquè els huit millors classificats la disputaven íntegrament a les illes Canàries. El partit de tornada contra els vidrers va ser d’infart. Al partit d’anada disputat a Alzira havien perdut per 2-4. A Ontinyent (que era on jugava l’equip de l’Olleria) els alzirenys aconseguiren empatar l’eliminatòria. A falta d’un minut i quaranta segons el públic començà a agredir els riberencs i es formà una batalla campal. Quan el joc es va reprendre, els alzirenys obtingueren el gol de la victòria i del passe a la següent ronda. Contra el Niquelados Mape de Vila-real no va poder ser i l’equip va caure eliminat.

Altre partit il·lusionant va ser el disputat contra el Balnul. Televisió Espanyola volia popularitzar d’una volta per totes el futbol sala a Espanya i organitzava grans espectacles musicals cada dilluns per la vesprada que acompanyaven el partit de torn. El presentador-showman era l’incombustible Quique Guasch. El grup que actuava eixa setmana va ser Loco Mia. El Palau es va omplir de gom a gom i es va viure un ambient que tots desitjaven que es puguera haver repetit. La mala sort li arribà a tal punt a l’equip alzireny que eixe mateix dia se celebrava el Debat sobre l’Estat de la Nació, va ser retransmés per TVE, per la qual cosa no connectaren amb Alzira fins ven avançada la segona part. L’encontre, per cert, es va perdre per 1-2.

Com hem comentat, sols els cinc primers continuarien a la màxima categoria. El Futbol Club Barcelona, el Balnul de Castelló i el Bazar Sport canari coparen les tres primeres posicions mentre que les altres dos se les havien de disputar l’Alzira F. S., l’Agramont d’Irun, l’Hospitalet i l’Industrias Garcia barceloní. Els alzirenys arribaren a l’última jornada de lliga amb la incertidumbre de no tindre assegurada la permanència. A més a més, l’últim contrincant era un rival directe, l’Hospitalet. El partit fou d’infart arribant als últims minuts amb empat a dos. A la fi, Salus marcà el tres a dos amb què s’aconseguí la permanència. Tot i la gesta esportiva, el panorama econòmic i social era desolador. Durant estos anys (finals dels 80), Alzira va viure el cenit esportiu. L’equip de futbol jugava en la Segona Divisió A i els de baló a mà i futbol sala a la Divisió d’Honor. Però com sempre ha passat, l’afició i les empreses alzirenyes li van donar l’esquena als seus equips, especialment al de futbol i de futbol sala. El d’handbol desapareixeria anys més tard, també amb la indiferència dels alzirenys. Precisament, este esport va ser el gran competidor del futbol sala. Els partits d’handbol es disputaven els dissabtes de vesprada mentre que el futbol sala havia de jugar diumenges de matí. Un horari horrorós que va impedir un poc més que els aficionats acudiren al Palau d’Esports.

Esta manca de suport humà de l’afició i econòmic per part de l’Ajuntament fa que el club acumule greus deutes que obligaren a vendre la plaça en la màxima categoria per uns 5 milions de pessetes a l’Industrias García de Santa Coloma de Gramenet, equip que encara la conserva.

1990-91 L’esquadra alzirenya passà a militar a la categoria Nacional "A", actual divisió d’argent, després de la reestructuració de categories realitzada. A nivell esportiu l’equip pateix un a espantada de jugadors que emigren al Vidrios Levante de l’Olleria, on el seu propietari oferia als futbolistes fitxa i feina. Sergio Marín va ser nomenat president del club.

Després d’una conversa amb els jugadors veterans (Julio, Chovi i Miguel Ángel) on s’explica que no hi ha diners, es va decidir disputar la lliga amb la complementació dels joves Toni Oliver, David, Carlos Cuesta, Pascual i Valiente entre d’altres. El conjunt es convoia i comencen a jugar. Vist que guanyen al Sicoris de Lleida per 3-7 quan se’l considerara com un dels aspirants a l’ascens anima als jugadors per afrontar els postrers encontres que també guanyaren. Amb un fil d’esperança els pocs dirigents que quedaven parlaren amb l’Ajuntament per demanar una ajuda però es trobaren amb una negativa per resposta. Amb l’equip ocupant la primera plaça es va viatjar a Barcelona on caigueren front el Centelles. Mentrestant, els problemes econòmics segueixen perseguint el club. Gregorio Serrano es queda sol a la directiva després que el president signe en una servilleta del desaparegut Bar Escarcha la seua dimissió com a màxim mandatari. Comunicat açò als jugadors i després d’advertir-los que no es podria fer front al pagament de les fitxes es decideix retirar l’equip de la competició. “L’error que vaig cometre va ser no comunicar-ho en la deguda forma a Federació perquè podríem haver venut la plaça i així saldar alguns dels deutes que a la fi quedaren”, va comentar Serrano.

En els anys següents els beneficis de l’escola i de les 24 hores serviren per pagar part dels deutes anteriors.

Mentre el futbol sala masculí estava en decadència, hi havia un embrió que començava a agafar vida, el futbol sala femení. Existia una lliga femenina de Falles i en Nadal, una selecció de jugadores d’este torneig disputaren un partit d’exhibició front el Triangle Postals F.S., campiones de la lliga de València. Les capitalines, molt més rodades, guanyaren per 1-6. La més destacada, paradoxalment va ser la portera, Almudena, que va impedir una golejada major.

1992-93 Sense futbol sala masculí d’elit, l’exjugador José Luis Navalón decideix constituir l’equip de futbol sala femení com a únic exponent del club durant estos anys. L’equip milita en lliga autonòmica i està format per grans jugadores com Alicia, Reme, Betí, Osmi o Ángeles.

En la primera jornada caigueren per un contundent 5-0 davant el Restaurant Sant Josep. Passaven les jornades i les derrotes però les xiques de Nava no es desanimaven fins que per fi arribà la primera victòria en la jornada 7a per 3-4 a La Canyada de Paterna. La no presentació al partit del Amics del Marítim donà dos punts més a les alzirenyes.

Tot i els mals resultats, la Selecció Valenciana va convocar una jugadora alzirenya, Reme, per als periòdics entrenaments que organitzava.

La primera gran golejada es va produir davant un altre equip de Paterna, el Gifer, per 2-5 amb hat-trick de Reme. I dos encontres més guanyarien les alzirenyes abans d’acabar la lliga, 2-0 a La Canyada (que no es presentà) i 4-2 al Sagunt.

En la seua primera campanya en competició l’Alzira F.S. finalitzà en la 7a posició amb 12 punts.

La primera pitxitxi de l’equip, com ho seria durant tota la seua trajectòria, va ser Reme Calatayud, amb 11 gols. Reme fou seguida per Rocío Risueño amb 7, Gemma García, María José Carrasco i Rosa Mª Mora amb 2 i Isabel Betí i Silvia Vicent amb 1.

En Copa, la marxa fou més discreta amb sols un empat a 1 a Xirivella.

1993-94 A nivell autonòmic el futbol sala femení creix i es fan dos grups, nord i sud, d’on l’Alzira F.S. és enquadrat en este últim. Les xiques de Jose Luis Navalón van quedar terceres per darrere del Crevillent i l’Elx, per la qual cosa estos dos juguen la lligueta pel títol mentre que les alzirenyes han de disputar el play-off per la permanència. Dels 10 partits d’esta lligueta, l’Alzira femení va guanyar 8, empatà 1 i perdé un altre (ambdós contra el Vall d’Uixó, que va ser el campió seguit de les riberenques). En Copa es va disputar una 1ª fase en què les alzirenyes guanyaren 3 partits i empataren un contra l’Elx, que va ser l’equip classificat per a la final pel golaverage general.

La màxima golejadora de la temporada –juntant lliga i copa- fou Alicia Asencio amb 47 gols (43+4), seguida de Reme Calatayud (34+10). Tambén formen part de l’equip Rocío, Empar, Lluïsa, Osmi, Betí, Gemma, Ángeles, Chelo, Silvia Puchades, Silvia Vicent, Silvia Garrigues, Carmen, Tere Saorí, Mª Jesús i Mar

1994-95 La tercera temporada en competició és la de la consolidació de l’Alzira F.S. en l’elit del futbol sala autonòmic. L’equip el segueix entrenant José Luis Navalón i no varia gens respecte a l’any anterior. El delegat era Ramón. Òptica Alzira va ser el patrocinador. Este any els grups no es fan per proximitat geogràfica, fet que era una llosa per a les arques dels clubs. L’Alzira F.S.F. és enquadrat al grup primer on finalitza segon a dos punts del Neskas Manises (les victòries encara es premiaven amb dos punts).

Lluïsa i Rocío foren cridades en diverses ocasions per la Selecció Valenciana absoluta. La qualitat de l’Alzira F.S. era ja reconeguda i fou l’equip elegit al que s’enfrontara la Selecció Autonòmica en un partit amistós de preparació per al III Campionat d’Espanya de Seleccions Territorials.

En la fase pel títol, les alzirenyes anaren de menys a més. Empataren a 2 contra el Ay Carmela castellonenc i perderen 1-3 contra el Vall d’Uixó després de quatre jornades, el que les mantenia quartes. Les victòries contra el Xirivella (4-3), Elx (1-2) i La Canyada (9-0) les auparen al primer lloc, que perderen momentàniament en ser golejades pel Manises (6-1, quan en la primera volta les alzirenyes s’imposaren per 5-0). En el tram final de la lliga, l’Alzira li empatà al Vall d’Uixó a domicili (3-3), guanyà a Xirivella (2-3). El títol de campiones de lliga s’aconseguí en un meravellós partit contra l’altre aspirant, el totpoderós Elx. Este equip era i és tan fort econòmica i esportivament que guanyà anys després la lliga absoluta espanyola, fet totalment impensable per a les alzirenyes tot i ser possible en haver aconseguit el campionat autonòmicament. Però econòmicament no es podia suportar eixe esforç.

L’any es va arredonir amb el doblet, el títol autonòmic de copa, obtingut a l’Eliana front el Vall d’Uixó, en guanyar 2-0. Abans havien eliminat al Xirivella en quarts de final (2-3) i al Neskas Manises en semis (2-1).

1995-96 En l’estiu de 1995 renaix el futbol sala masculí en categoria senior oficial. Agafa el nom d’Atlètic Alzira F.S. per no carregar amb els deutes que deixà l’anterior entitat. Començà sent dirigit pel tàndem format per Salva Rivera i Ricardo Bella, últim entrenador de l’anterior Alzira Futbol Sala. La primera plantilla la formaren l’únic jugador que quedava de l’anterior etapa, Toni Oliver, als que s’uniren els porters Vicent Boluda i Miguel i els jugadors Sanchís, Jorge, Alfonso, Adrián, Gumis, Salus, López, Frank, Pascual, Salva, Amadeo i Juan Carlos. El primer partit el disputaren contra el Porcelanatto L’Alcúdia, aleshores referent del futbol sala a la Ribera en militar en Nacional B. El pressupost amb que partia el club era de 550.000 pessetes (3.300 euros) i el primer patrocinador, l’empresa de Pedro Alegre, Deuxal, i el president, Jaume Pradas.

El primer partit oficial, és a dir, de lliga, fou en categoria provincial i es va saldar amb una derrota per 2-1 davant el Terramelar de Paterna. El primer gol el marcà Alfonso Ruiz. Castelló de la Ribera tenia un equip anomenat Filósofo al que s’enfrontarien habitualment durant les primeres pretemporades. Després guanyarien al Eagle Star de València, 6-0, i al Carcaixent per 1-3. En este equip destacava la presència del millor porter que ha tingut la comarca i dels millors de la Comunitat en la seua història, Pepe Puig.

Gol als tres segons de joc

Dos dies abans de Nadal, el Deuxal golejà amb rotunditat al segon classificat, el Picassent per 1-6. Quan sols havien passat 3 segons des del xiulit inicial els alzirenys marcaren el 0-1.

El Deuxal Alzira golejà sense problemes amb 9 gols al Picassent, que podien haver passat la desena de no pegar 12 tirs als pals. Salva Rivera deixà la direcció de l’equip a Juan Garrido Navalón, jugador que en la primera etapa, debutà en Divisió d’Honor amb sols 18 anys. En la segona etapa adoptà la doble tasca d’entrenador i jugador.

L’equip alzireny anava a més i en les acaballes de la lliga s’enfrontà al líder, el Terramelar de Paterna a què apallissà per 10-0, el que li va servir per situar-se segon classificat.

Finalment el Deuxal Alzira acabà sent subcampió de lliga, per darrere del Picassent.

Òptica Alzira es va convertir en un constant suport econòmic per a l’equip femení de fútbol sala. La bona marxa de les alzirenyes no passa desapercebuda per a la Federació Valenciana i algunes de les seues jugadores (Lluïsa, Rocío i Tere) foren citades regularment per formar part de la selecció valenciana. Algunes altres podien haver format part del combinat autonòmic, com ara Reme o Alicia. Com que la Federació volia formar una selecció de futur amb jugadores menors de 25 anys, ambdues no van poder ser convocades tot i la seua enorme qualitat. El tècnic alzireny, José Luis Navalón, també va ser nomenat ajudant del seleccionador. La lliga passà a tindre un únic grup on jugaven totes contra totes i l’Òptica Alzira va acabar en tercera posició, a dos punts de les subcampiones, el Xirivella. La lliga la guanyà l’Elx F.S.

Campions de Copa

Alzira es va convertir en un referent dins del futbol sala valencià i és per això que al final de la temporada, el Palau d’Esports alzireny va ser nominat per acollir la fase final de la Copa autonòmica. El Deuxal Alzira va ser campió de copa, en guanyar 5-3 al campió de lliga, Picassent, mentre que l’Òptica Alzira femení va ser subcampió, en perdre front el Leygus Calzados de Elx per 2-0. Esta final s’havia de jugar a Alzira junt a la resta de categories però el futbol femení seguia sent considerat punt i a banda per la Federació i la traslladaren a Torrent.

1996-97 El segon projecte del Deuxal Alzira començava amb expectatives renovades després de quedar-se a les portes de la lligueta d’ascens en el primer intent. L’ascens a 1ª B no era l’objectiu primordial ja que el pressupost es triplicava però sí estar dalt de la classificació. Salva Rivera tornà en les acaballes de l’anterior campanya i continuava dirigint l’equip. El delegat era Bernardo Roca. El planter a penes pateix variacions. Causen baixa Amadeo i Adrián i s’incorpora el veterà José Luis Navalón i Paco Carrascosa. L’equip el formen Miguel i Vicent a la porteria, i Sanchís, López, Jorge, Alfonso, Juanín, que deixà la direcció per sols jugar, Paco, Toni, Salus i Gumis.

La lliga va ser pràcticament impoluta. Els equips de Carcaixent foren els únics que posaren alguna taca en l’impressionant expedient del Deuxal. Les primeres 17 jornades se saldaren amb 14 victòries i un empat contra l’Associació Carcaixentina, molt motivats d’enfrontar-se als invictes alzirenys. Les altres dos jornades foren de descans. Les golejades eren habituals: 4-6 al Albatros de Sollana, amb 5 gols de Salus, 9-1 a l’Almussafes ó 1-11 al Filósofo de Castelló de la Ribera.

Amb el 3-6 encaixat al Fontanars dels Alforins, el Deuxal s’encaramà al lideratge el 18 de desembre de 1996, i no el deixà fins el gran derbi.

Sols un partit perdut i ascens a 1ª B

El Viatges Agulló de Carcaixent va ser l’únic equip que van arrabassar els tres punts en litigi. Va ser l’ú de març de 1997. En la primera volta els alzirenys s’imposaren 5-3 en un partit que presenciaren uns 200 espectadors. Ara arribaven amb els carcaixentins a un punt dels alzirenys gràcies a que la jornada anterior el Deuxal havia descansat. El partit prometia gols perquè els de la capital de la Ribera Alta havien marcat 97 i el Viatges n’havia fet 99 en sols 16 partits. Els carcaixentins guanyaren 3-2 i s’encaramaren a la primera posició. Però no seria per molt de temps ja que el Deuxal acabà la lliga regular amb quatre victòries consecutives amb què recuperà el primer lloc i per tant el títol de lliga. L’últim partit guanyat tingué un aspecte especial perquè s’enfrontà al cuer, el Centre Penitenciari de Picassent i es jugà a la presó, on els àrbitres consentiren el joc dur dels reclusos. De fet, cap equip va fer tants gols al Deuxal, cinc, com els “picassentins” (5-7).

Amb el primer lloc no estava aconseguit l’ascens perquè després de la lliga regular arribaren els play-off. Estos començaren guanyant tot el que es jugava, fins i tot quan el Deuxal tornà a desplaçar-se a Carcaixent on esta volta sí, guanyà 1-4.

La Copa començà molt bé, superant bé les primeres rondes. La primera complicació es va produir en quarts de final en què el Buñol va véncer 6-4 en l’anada però al Palau d’Esports el Deuxal va aconseguir un 5-2 que quedà empanyat per un aficionat bunyoler que va agredir a l’àrbitre. En semifinals, ja fou tan complicada l’anada que no se superà la penúltima ronda copera. Contra un equip davant el que mai havia problemes per guanyar, el Riba-roja, els riberencs van caure per 5-1. Cal dir, però, que l’equip del Camp de Túria estava reforçat per efectius del conjunt que este club tenia a Nacional A.

En la tornada Salva Rivera no podia comptar per sanció amb Alfonso i López, expulsats en l’anterior partit, ni Jorge i Salus. Tot i que el màxim baluard de l’equip de l’últim tram de temporada, Sanchís, marcà l’1-0, els nervis pogueren amb els alzirenys que veieren angustiats com el Riba-roja remuntava fins el 2-4. Els gols de Paco i Carrascosa suposaren acabar empatant a 4 i permeteren que el Deuxal acabara la temporada invicte al seu pavelló.

L’Òptica Alzira, campiones de lliga

Per segona volta en la seua història, les fèmines de l’Alzira F.S. es proclamaren campiones de lliga. La Federació torna a dividir la competició en grups i l’Alzira entra al Nord, junt al Centre de Dia Perifèria de València, el Vall d’Uixó, Riba-roja, Vinarós, Neskas Port de Sagunt i Yumas València. Era una temporada complicada en què es retiraren algunes jugadores veteranes i s’incorporaren joves jugadores alzirenyes: Lourdes, Sonia i Virginia, les quals, junt a Chelo foren cridades després per la Selecció Valenciana.

Arribada la segona volta es va consumar l’ascens al lideratge de les xiques de Navalón. L’equip era cada volta més sòlid, tant que guanyà al segon, el Perifèria per 8-0 amb què es tancà la primera fase. Al play-off pel títol, les alzirenyes havien guanyat quatre partits i sols perdut un. Arribava l’última jornada al Palau d’Esports enfrontant-se a La Torreta d’El Campello, equip que en la primera volta del play-off guanyà 4-2. La victòria era imprescindible perquè ambdós conjunts estaven empatats a punts i el golaverage era favorable a les alacantines. Reme i Empar aconseguiren els dos gols que donaren el títol a l’Alzira F.S.

En Copa, eliminaren sense problemes al Cala Montero de Vinaròs però els penals li donaren el títol al Riba-roja, després d’acabar el partit amb empat a 1.

1997-98 Després de la campanya més exitosa de la curta vida del At. Alzira F.S. amb l’ascens a Nacional B, es produeix una altra ruptura en l’esport alzireny. Si ja existien dos clubs d’atletisme, bàsquet o natació, el futbol sala no va ser menys. En setembre, a l’hora d’inscriure el club en la nova categoria, els dirigents de l’At. Alzira, Jaume Pradas, Salus Madrid i Bernardo Roca decidiren que l’equip es quedara en categoria provincial “ja que véiem que no hi havia una aportació econòmica suficient de l’esponsor així com responsabilitat dels jugadors –els quals fallaven a excessius entrenaments o anteposaven festes com les Falles a partits de lliga”, explicà Pradas. D’altra banda, la major part dels seus jugadors volien jugar en la nova categoria i és per això que refundaren l’Alzira F.S. que va continuar tenint el patrocini de Deuxal. Els seus components foren Miguel, Vicent, Alfonso, López, Gumis, Jorge, Gonzalo, Toni, Sanchís, Carrascosa, Paco, Vicent Lara, Eduardo i Rafa Navarro, José Sanfrancisco i Isidro Lázaro. Tots ells estigueren dirigits per l’exjugador de l’Alzira F.S. Jorge Soler i després per Juan Garrido. El seu primer president fou José Luis Navalón, al temps que continuava sent l’entrenador del Porcelanatto L’Alcúdia. Situació curiosa esta perquè els alcudians tenien el filial en el club rival del Deuxal. L’Òptica Alzira, conjunt femení que es va integrar al nou club, fou dirigit per Juanma Duque. Els vicepresidents eren Vicente Monte i Armando Fita; el secretari, Juan Garrido; el tresorer, Toni Oliver i els vocals, Vicent Bixquert i Juan Beteta. Actuava com a delegat Jorge Monte.

L’Atlètic Alzira, per la seua banda, va haver de formar un nou conjunt, el qual va estar format per joves jugadors que, sota el patrocini de Porcelanatto varen convertir-se en filial de l’equip de l’Alcúdia. Coque, Emilio, Jordi, Javi, Moya, Bixquert, Ríos, Raúl, Pardo, Lázaro, Maseres, Abraham, Quico i Ruescas conformaren este conjunt que dirigia Jorge Pla. El president era Bernardo Roca, Esteban Ortega el vicepresident i Javier García el tresorer. Antonio Flores va dirigir el juvenil.

La lliga, més que provincial, es podia considerar comarcal perquè sols el Centre Penitenciari de Picassent i l’Olleria eren els dos únics equips no riberencs. Els representants de la comarca eren el Deuxal i Porcelanatto Alzira, Atlètic i Sport Almussafes, Benifaió, Carcaixent i Viatges Agulló i s’afegiren l’Alberic, Alginet i Sueca.

La pretemporada del Deuxal va ser curta amb sols dos enfrontaments i victòries sobre l’Olleria (3-1 i 2-5). Es van traure uns passes de col·laboració que costaven 2.000 pessetes que no influïen en l’entrada als partits, que era gratuïta, però donaven opció a participar en sortejos durant els partits al Palau. El principal objectiu del club era classificar-se entre els dos primers del grup per disputar les semifinals que, en cas de guanyar, els donaria accés directe a la categoria Nacional. I per supost, millorar la classificació de l’any anterior en Copa, on s’arribà a semifinals.

Els derbis alzirenys foren d’allò més calents. El primer es va produir en la tercera jornada de lliga i la victòria anà a parar al Deuxal per 6-1, encara que el Porcelanatto es va avançar en el marcador. En la segona volta el Deuxal tornà a guanyar amb el resultat d’1 a 3. La culminació dels derbis va arribar en la final de la Copa autonòmica en què ambdós es tornaren a vore les cares. Sota un calor asfixiant els dos equips oferiren un gran partit a Cullera que tornà a guanyar el Deuxal per un ajustat 4-3.

Tot i començar bé la lliga guanyant 1-6 a Carcaixent, l’empat a 1 contra el Sueca relega al Deuxal a la tercera posició durant diverses jornades. Guanyaria 6-1 al Porcelanatto Alzira i 0-4 a l’Sport Almussafes però empataren a 1 a Alberic. La victòria per 4-2 contra el Viatges Agulló de Carcaixent fou el punt d’arranc per aconseguir el lideratge poc després. Guanyarien també al Benifaió per 1-5 i, tot i perdre dos partits seguits, a Alginet (4-3) i contra l’Olleria (1-2), els següents partits guanyats, 2-1 al Carcaixent i 1-3 a Sueca, els encaramaren ja a la primera posició.

En Nadal, el 27 de desembre, els antics jugadors de l’Alzira F.S., Puig, Navalón, Joao, Novoa i Rafa Valencia entre d’altres, es van reunir per disputar un partit amistós al Fontana Mogort.

L’Sport Almussafes va ser exclòs de la competició per la Federació Valenciana per uns incidents produïts a Alginet. Això va fer que la classificació es refera, llevant els resultats obtinguts contra l’equip de la Ribera Baixa. El partit ajornat i guanyat contra l’Alginet per 5-4 li donà avantatge d’un punt i el lideratge als alzirenys.

Però poc després, perdre 3-4 davant l’Alberic, li va fer perdre la posició de privilegi i fins i tot la segona plaça. El Deuxal li guanyà per segona volta en la temporada al Viatges Agulló i recuperà la segona posició que ocupaven els carcaixentins. Juan Garrido passà a dirigir l’equip, en substitució de Jorge Soler. La penúltima jornada de lliga va determinar quins dos equips jugarien els play-offs d’ascens: Deuxal Alzira i Alginet. El Deuxal li guanyà 3-1 a l’Alginet en la penúltima jornada de la lliga regular però els alzirenys seguien a un punt d’estos. Els feia falta que el Deuxal guanyara o empatara contra l’Olleria i que el Porcelanatto Alzira fera la matxada d’imposar-se a l’Alginet. I així va ser. El Deuxal empatà a 2 i el Porcelanatto s’imposà per 4-3.

Guanyar la lliga regular de res servia perquè encara quedaven els play-off pel títol. Però això no va ser cap problema. Les victòries seguien arribant fins l’última al Palau d’Esports contra l’AD Buñol per 4-1 que es va regar amb cava i va ser passada per aigua, amb la participació inclosa de l’alcalde d’Alzira, Alfredo Garés i el regidor d’esports, Arturo Gallego.

A per la Copa

Els festejos per l’ascens li feren una mala passada al Deuxal que va caure 4-1 en l’últim partit del play-off. Això sí, la classificació per als quarts de final de Copa ja estava aconseguida per haver disputat el play-off. La ronda copera començà amb un clar 4-1 sobre l’Olleria, el que obligava a enfrontar-se per cinquena volta en la temporada al Deuxal i l’Alginet (dos en lliga, dos en play-off i ara en Copa). I cada volta les victòries sobre l’Alginet resultaven més extenses. L’última per 1-6 jugada a terreny neutral, l’Alcúdia.

Per tercer any consecutiu, una localitat de la Ribera va acollir les finals de la Copa. A l’Alcúdia i Alzira va seguir Cullera amb gran presència d’equips riberencs en la disputa dels títols. El Llaurí començà sent subcampió infantil, el Porcelanatto L’Alcúdia va véncer còmodament a la Unió de Vila-real per 8-2 però abans d’esta final de categoria Nacional arribà la de Provincial que estava protagonitzada pels dos equips de la capital de la Ribera Alta. El Porcelanatto Alzira havia evolucionat molt des de principi de temporada, passant de no puntuar en les primeres jornades a aconseguir la victòria sobre el subcampió de lliga regular, l’Alginet, donant-li el campionat de grup al seu màxim rival, el Deuxal. Després, a la Copa també va eliminar al subcampió absolut de la lliga provincial, en guanyar 2-3.

A la final copera, Kiko avançà al Porcelanatto. El partit estava tan renyit que 15 minuts costà trencar el 0-0. Sols un minut després Gonzalo empatava per al Deuxal però Salus marcà de penal el 2-1 al fil del descans. En la represa, Rafa Navarro marcà amb una magnífica volea el 2-2 però de nou Salus va desfer l’empat. Els últims minuts foren la bogeria. Jorge sorprengué a l’eixida d’una treta de banda i Paco, a 47 segons per a la fi va culminar una contra que donà el doblet i l’ascens a Nacional B al Deuxal Alzira F.S.

El femení, campió de copa

L’Òptica Alzira va afrontar la lliga amb un canvi d’entrenador. Juanma Duque prengué el relleu de José Luis Navalón. La lliga va començar amb dos empats a 3 contra el Neskas Sagunt i Yumas València A i una severa derrota (7-1) a Riba-roja. Tres roïns resultats que posaven a les alzirenyes en una impròpia setena posició. El relleu generacional seguia produint-se i les joves havien d’anar agafant el pols a la categoria. La victòria per 12-1 sobre el Pilar va ser el punt de partida per a una ratxa de 13 partits invictes, de què 12 foren triomfs. Eixe empat, contra el Riba-roja, li obligava a guanyar-ho tot per ser el millor segon dels tres grups i classificar-se per a la fase pel títol. Optaren a ell però no el pogueren obtindre.

Almenys, l’Òptica Alzira es va resarcir de les decepcions que suposaren les dues derrotes en les dues últimes finals de Copa i es va venjar del seu últim botxí, el Riba-roja, guanyant-li en la final copera per 3-2. Eixe seria l’últim triomf d’un grup irrepetible de jugadores. L’equip femení va continuar poques temporades més fins la seua desaparició.

1998-99 Per afrontar la primera temporada en Nacional "B" es confià la direcció de l’equip en un entrenador amb experiència en esta categoria. La plantilla és molt similar a la de l’ascens. Continuen defensant la porteria Miguel i Vicent, mentre que segueixen Jorge, Gumis, López, Alfonso, Sanchís, Vicent Lara, Toni, Paco i Carrascosa. S’incorporaren Carlos i Boti. El delegat era Jorge Pla. Deuxal continua patrocinant l’equip.

El debú fou perfecte amb una victòria per 8-6 sobre el Vall d’Uixó, equip que arribà amb sols huit jugadors però que es va arribar a posar amb 6-6 a l’electrònic. Paco Hernández va obrir la lliga amb un hat-trick. La següent setmana el Deuxal va assaborir l’amargor de la derrota, a més per segon partit consecutiu després de caure entre setmana davant el Benicarló en Copa Generalitat. El Picassent, equip que dos anys abans li va llevar l’ascens als alzirenys s’imposà per 8-6, encara que el Deuxal portà avantatge al marcador fins a tres voltes (0-1, 1-2 i 4-5). Amb l’ascens del Porcelanatto l’Alcúdia a Nacional A, el derbi riberenc passava a ser el Deuxal Alzira-Sucro Cullera. I el primer va ser al Palau d’Esports. Els de la Ribera Baixa estaven capitanejats per l’alzireny Salus i, amb més experiència a la categoria, dominaren l’encontre i el marcador, fins que Gumis, en els últims minuts marcà dos gols que nivellaren el resultat (5-5). Per suplir la baixa a la porteria de Vicent es va fitxar a Villa, de l’Alfafar.

La Copa Generalitat va ser un tràmit per al subcampió de Nacional A, el Benicarló, que guanyà també en la tornada i per un contundent 0-4. Tampoc en la segona eixida es va tornar amb victòria. El subcampió de copa, l’Associació de Veïns La Unió de Vila-real guanyà 8-5. L’Artísticos de Levante de Borriana va ser un dels rivals més febles i fou derrotat per 6-3. Set dies després per fi arribà la primera victòria com a visitant, per 1-2 a Alboraia, el que li va valdre per sumar el punt 10 i ser sisé, empatat amb el quart. El segon desplaçament consecutiu que feren els alzirenys fou a Nules amb un fum d’adversitats. No podien viatjar Carrascosa, Alfonso i Carlos. Toni sols disputà els primers minuts. A més, per cobrir el mínim de 8 jugadors s’hagueren de convocar els tres porters i damunt, Jorge va patir una infecció durant el desplaçament que li va impedir jugar. Tot i això, els blaugrana –que així vestia el Deuxal Alzira- feren el 0-2 gràcies a Gumis i Toni. Però les desgràcies no venien soles i Miguel es va fer un esquinç a la mà i s’encaixà l’1-2. Però de poder consolidar la victòria en la segona part, el Caixa Rural Nules va remuntar. Els alzirenys entraren en una crisi de resultats on la victòria per 3-4 a Moncada fou un oasi ja que després es va caure 2-3 contra el Riba-roja i 4-2 davant el líder, el Vila-real, al que se li va plantar cara.

En la segona volta, continuà la irregularitat. El Vall d’Uixó va guanyar en el primer partit per 4-2. Al Picassent sí se li va poder guanyar a casa per 3-0 mentre que a Cullera es va viure un altre emocionant derbi que va resoldre l’alzireny Salus, marcant el 5-4 per als de la Ribera Baixa a 40 segons per al final.

Les falles han fet males passades als alzirenys perquè alguns dels components de l’equip, també fallers, elegien les festes de què havien pagat quota a jugar el partit de lliga. Això passà en el desplaçament a Borriana on alguns es quedaren per a la Crida i perderen 9-3. A més, López, Gumis i Toni es lesionaren i amb tres jugadors i el porter encaixaren els tres últims gols.

Pasada la Pàsqua, el Deuxal visitava el Riba-roja al que guanyà per 1-5 i sumava la cinquena jornada sense perdre. El líder, l’Auto Real de Vila-real no tingué compassió i matxacà per 4-7. El Deuxal demostrava que havia alcançat la majoria d’edat al futbol sala en no posar-se nerviós quan l’Aldaia li guanyava 0-4 i va saber sobreposar-se per remuntar.

El sisé lloc a la classificació en la primera temporada en 1ª B va ser qualificat com a notable.

1999-00 En la segona temporada en Nacional "B", l’empresa Lauren's & Danny S.A. es converteix en el nou patrocinador de l’Alzira F.S. La campanya fou espectacular. Es guanyà la lliga amb la condició d’invicte i sols es deixà escapar 8 punts, fruit de quatre empats. L’espónsor, Lauren’s & Danny, confirma el seu suport econòmic i el club decideix jugar en la 1ª Nacional "A", divisió de bronze del futbol sala nacional. L’equip que va aconseguir esta fita estava compost por Vicent Boluda, Miguel, Carrascosa, Paco, Toni, Sanchís, Boti, Juan Antonio Vázquez, Juan Antonio Martínez, Jorge, Gonzalo y Carlos Martínez, seguint com a entrenador Manolo Díaz. Després d’uns anys al Porcelanatto l’Alcúdia Braulio juga a l’equip de la seua ciutat.

Parlar d’un inici de lliga espectacular té poc de sentit quan en tota la temporada no es perd cap partit. Començà la lliga guanyant al Mislata 6-2, 2-9 al Vall d’Uixó i 5-1 el Dominicos.

-----

Amb quasi la mateixa plantilla de l’any anterior els rivals es quedaven a l’altura del betum i el Caixa Rural Nules sucumbia 1-6, el Buñol, recent ascendit, va caure per 8-3, encara que anà per davant en el marcador (0-1 i 2-3). L’empat a 3 contra l’Artísticos Levante de Borriana li va fer perdre el lideratge a mans del Picassent. Després d’este borró tornà a la senda de la victòria contra l’Alcora (5-3), La Canyada (2-7) i Xiob Peri Sport de Castelló (9-4). En este encontre Paco marcà quatre gols i Gonzalo, en la seua millor forma, aconseguí el tercer hat-trick consecutiu.

Per acomiadar l’activitat esportiva per la festivitat nadalenca, el Nou Bàsquet, el club d’handbol Ribera Alta i el Lauren’s jugaren un triangular en els tres esports on els gols i les cistelles tenien una puntuació compensada.

Líders en solitari

Amb el nou any s’estrenà el lideratge en solitari en guanyar el Viatges Cullera per 4-5 i el reafermà en desfer-se del Picassent, principal rival pel títol, per 6-3, al que li treia cinc punts i 8 als de la Ribera Baixa. Les golejades seguien comptant-se per partits. 2-7 al Mislata, 8-3 al Vall d’Uixó on el juvenil Carlos Martínez marcà el seu primer gol. 4-11 al Dominicos, 5-1 al Unió del Vila-real o 5-3 al Nules. Faltaven poques jornades per al final de lliga i al Lauren’s & Danny sols li faltaven nou punts per a obtindre l’ascens matemàticament.

30 gols en un partit

El futbol sala és un esport atractiu per l’alta mitjana de gols que s’obtenen. Però el 27 de març de 2000 es va produir el marcador, possiblement més extens, al futbol sala espanyol federat senior. Manolo Díaz acabà tremendament enfadat després que el Lauren’s & Danny li fera 20 gols al Borriana. El motiu? El seu equip havia encaixat 10 gols i el partit s’havia paregut a qualsevol cosa menys un encontre de futbol sala. Dos setmanes després, el Lauren’s protagonitzà tot el contrari: un empat a 0 contra el Riba-roja.

El Picassent es desunflava amb el pas de les jornades i la festa de l’ascens fou un fet abans que acabara la lliga.

2000-01 La Ribera tornava a tindre un equip a la categoria de bronze del futbol sala espanyol, la 1ª Nacional "A". Per afrontar esta i nova complicada categoria, els riberencs comptaven amb un pressupost de 3’5 milions de pessetes. El brillant campió de Nacional B va comptar amb la majoria dels jugadors que obtingueren l’ascens. Vicent i Miguel com a porters així com Jorge, Braulio, Gonzalo, Juan, Sanchís, Toni i Paco. Este últim començà la lliga estant de baixa per als següents sis mesos per una lesió i però acabà retirant-se. Javi Lázaro, primer i Carlos Martínez en febrer, Jordi i Fede s’incorporaren des del filial i per afrontar la nova categoria se fitxaren quatre jugadors: l’alzireny Kiko i Javi Aliaga del Cullera; David del Dominicos i José María del Vijusa Mislata. L’entitat es plantejava com a primer objectiu agafar experiència en la categoria, mantindre-la i consolidar-la. Causaren baixa respecte a la temporada anterior Paco Carrascosa, Jose Luís Botías “Boti” i l’entrenador Manolo Díaz,. José Luis Navalón va dirigir tècnicament a la esquadra, fins que va ser rellevat per Manolo Díaz a causa de resultats roïns que es produiren en les primeres jornades. També causaren baixaAliaga, Jose i David.

En pretemporada el Lauren’s & Danny Alzira disputà la Copa Generalitat en la que va caure en la segona ronda. Primer s’enfrontà a equips de Nacional B, els quals estaven més rodats perquè la lliga començà més prompte. En el partit de presentació s’enfrontà a l’Olleria i guanyaren 5-3.

El debú no pugué ser millor. Victòria contra el San Pedro del Pinatar per 6 a 2. El primer cinc inicial el formaren Miguel, Gonzalo, David, Braulio i Juan mentre que Jorge, José María, Sanchís, Kiko i Javi Lázaro tingueren l’oportunitat de debutar al llarg del partit. Prompte les alegries es tornarien tristeses. El D’Coky Cieza seria el primer botxí que guanyà per 6-1 en la 2ª jornada mentre que a la setmana següent, un altre dels cocos de la categoria, l’Helados Alacant, trencava la condició d’invicte que el Lauren’s mantenia durant quasi un any al Palau d’Esports alzireny. No millorà la situació en els següents partits. Encara que s’empatà a 3 a Albatera, les derrotes per 5-2 a Molina de Segura, 4-5 davant l’Auto Real Vila-real , encara que este últim va guanyar sols amb un gol a 36 segons per a la fi i per 3-1 contra el Palmar de Múrcia precipitaren la destitució de l’exjugador de l’Alzira F.S. en la primera etapa i ara entrenador, José Luis Navalón. Manolo Díaz tornà a l’equip que va fer campió de Nacional B i aconseguí l’ascens. Després del seu pas per Alzira, Díaz havia fitxat pel Benifaió de lliga provincial i, amb acord amb l’entitat roig-i-blanca, començà una segona etapa a Alzira.

En el seu redebú es va complir la dita de “A entrenador nou, victòria segura”. En un encontre amb diverses alternatives al marcador, els alzirenys acabaren guanyant 5-4 al Construcciones Eurocope d’Águilas. Un empat a 6 davant el cuer, l’Universitat d’Alacant, això sí, sense quatre titulars, va precedir a una sèrie d’importants victòries. La primera per acabar l’any contra el Benejúzar per 3-1 amb la qual s’allunyaven de l’ascens. Especialment perquè els últims 7 punts dels 9 possibles s’obtingueren contra equips de baix. Als ànims de la Penya Sapo Gol s’unien també jugadors de la UD Alzira que presenciaven molts partits com Aliaga, Juanjo, Fortes, Víctor o Perea.

2001 comença amb la tradicional “Cuesta de Enero”, fet que també li va ocórrer al Lauren’s. En sols tres setmanes s’enfrontava als tres filials dels tres millors equips de Divisió d’Honor del Mediterrani: Vijusa Mislata, Platges de Castelló B i Mazarrón, que era el Pozo Múrcia B. El líder, el Vijusa Mislata va ser el primer en caure. Els valencians encara no havien cedit cap punt i tenien jugadors com Jose Hernández que solien jugar al quadre de Divisió d’Honor. Micky, tècnic del primer equip del Vijusa, va presenciar en viu com els riberencs anaven per davant en el marcador tot el partit fins el 4-5 definitiu. El Platges de Castelló va ser el segon i últim en caure per un rotund 8-3. Amb eixa victòria el Lauren’s pujava a la 8ª posició a sols tres punts del següent contrincant, el Mazarrón, que ocupava la quarta plaça. Però no va poder ser. Després de cinc partits invictes, perdien per 8-5 a terres murcianes. un retard de l’autobús va fer que al següent encontre, a San Pedro del Pinatar, els alzirenys arribaren a punt del xiulit inicial i amb la ment fora del partit. D’ahi que perderen 6-4 i el que era pitjor, a un punt del descens.D’eixes dues derrotes els riberencs es van resarcir amb un impressionant 8-0 contra el quart, el Cieza. D’este partit cal destacar els quatre gols de Gonzalo i el debú de Carlos Martínez a la categoría. El següent desplaçament seria d’allò més complicat, l’Helados Alacant, l’equip amb major pressupost del grup, però es va poder empatar a 4.

Victòria a Vila-real després de tres anys i mig

En la jornada 19 es va obtindre una altra fita. Quan qualsevol equip viatjava a Vila-real es podia fer la idea que el màxim a obtindre seria un empat. Allà anaren els novels de la categoria i tragueren un 4-6 amb què trencaren una ratxa de ¡¡tres anys i mig invictes!!. Les coses estaven tan apretades que estava en la 9ª plaça a 4 punts del descens però també als mateixos del 4t classificat. ------------------

Passaven les jornades i els alzirenys continuaven millorant fins que necessitaven sols tres punts per obtindre la salvació matemàticament. Els equips murcians presentaren un recurs a la Federació perquè sols baixaren dos equips i no quatre. I a esta opció es va aferrar l’Universitat d’Alacant, que estava en zona de perill, per complicar-li el partit. El Lauren’s estigué més atinat i guanyà 4-3 amb la conseqüent festa per la permanència. Passaren les jornades i l’últim partit de lliga es tancà amb una nova victòria al Palau, 6-2 sobre el Mazarrón-Pozo B. Abans d’este últim encontre, el tècnic Manolo Díaz va ser renovat.

Segon millor equip de la segona volta

A la postre, el Lauren’s & Danny acabà classificat en una més que meritòria 6ª posició. i tot, d’haver tingut una miqueta més de sort en certs partits, fins i tot s’hauria estat acaronant la part alta de la taula classificatòria.

Al contrari que en anteriors temporades, el Lauren’s & Danny Alzira no pugué disputar la copa Federació Valenciana per jugar en categoria nacional ni tampoc la Copa d’Espanya que sols disputen el Campió i Subcampió de lliga. A l’equip riberenc li quedà la satisfacció d’haver sigut el segon millor conjunt de la segona volta.

D’altra banda, el club alzireny va ser un dels primers en disposar de pàgina web gràcies a la inquietud del seu entrenador, Manolo Díaz. La seua adreça era http://lapagina.de/laurensdanny. No la busqueu perquè ja no existeix amb eixe nom i sí com a www.alzirafs.com.

2001-02 Tal i com passava al futbol per aconseguir alguna fòrmula per la que els clubs disminuisquen les despeses, la Federació Espanyola va reestructurar la categoria de bronze. En realitat, es va reduir el nombre de grups també perquè el menor nombre d’equips fera que els millors jugadors s’ajuntaren a estos equips.

El Laurens’s & Danny Alzira quedà enquadrat en un grup compost per valencians, castellonencs, catalans i aragonesos.

La plantilla va patir únicament la baixa del porter Miguel mentre que continuaren Vicent, Juan, Braulio, Gonzalo, Lázaro, Sanchís, Toni, Kiko, Carlos i Jorge. Pujaren del filial Jordi, Boluda i Emilio mentre que començà a prova, encara que no continuà després, Ricky, davanter format a la cantera de la UD Alzira i que després jugà a l’Alberic i el CD L’Alcúdia.

La lliga va començar de forma positiva amb dos victòries, tres empats i una sola derrota. Algun d’eixos empats era una victòria que es va diluir en els últims segons d’encontre que, en cas de conservar-la hauria propiciat estar en la part alta de la classificació.

Una de les primeres diferències que es va vore eixa temporada va ser l’arribada del Barça B amb un autobús despampanant, realment, més que així era el de l’empresa oficial del Barça i ens sorprengué a tots. Després ja seria un fet habitual però fins aleshores no estàvem acostumats a això, en un esport que, encara que era, i és, la tercera categoria nacional, dista molt dels sous que es donen per exemple a la 2ª B. Este, contra el filial barcelonista, va ser un dels partits que tinguérem la victòria a un pas i s’escapà a trenta segons del final. Un moment roïn arribà en les jornades 7 i 8 quan es va perdre davant el Vijusa Mislata i s’empatà a 4 amb el penúltim classificat, el Rubí i Vicent Boluda salvà la derrota a 20 segons. La trajectòria es va redreçar amb sis victòries consecutives, moltes per la mínima (Terrassa –cuer que quasi se li va atragantar en guanyar-li per 5-4, Montserrat, Ripollet, Montsant Barcelona i les més destacades: Caspe i Pinseque Saragossa). Guanyar-li al Caspe va ser un dels tocs d’atenció que donà el club alzireny. Els dos equips arribaven molt igualats el Lauren’s & Danny era tercer classificat i el Casp segon, però la diferència de gols a favor era abismal: 45 dels riberencs per 73 en 11 partits dels saragossans. El partit va tindre de tot. El Lauren’s s’avança amb un 4-1 que els aragonesos igualaren abans del descans. Després d’un inici de la segona part igualat, el Lauren’s acabà convertint l’encontre en una festa amb quatre gols més. Idèntic marcador (4-8) va aconseguir set dies després contra el Pinseque de Saragossa amb què superaven al Vijusa i s’alçaven a la segona posició. Tal ratxa va ser tallada de colp pel Riba-roja que va guanyar a Alzira per 3-5 i va fer posar els peus en terra quan ja es començava a somniar amb l’ascens a la Divisió d’Argent. El ex de Vijusa i la següent temporada jugador de l’Alzira F.S., Javi Cobo, va amargar la vesprada i la fi de la primera volta.

La segona part de la lliga començà amb una victòria sobre un rival directe, el Vila-real amb que es confirmà a la 3ª plaça i allunyà als castellonencs a 6 punts. Un altre rival directe, l’Olímpic Florestà de Sant Cugat del Vallès caigué per 2-3. Seguien les victòries encadenades sobre el Manresa (5-2), equip creat a base de talonari però que ocupava la part baixa de la taula. Després s’imposaren al Barça B al Palau blaugrana 2 (0-1) i venjaren la derrota de la primera volta guanyant-li 6-1 a l’Andorra aragonés. Conforme passaven les jornades, la lluita pel primer lloc i única plaça d’ascens a Divisió de Plata. L’empat a 2 contra el Vijusa Mislata allunyava dos punts més respecte al Casp que comptava els seus partits per victòries i s’alunyava a sis. A més, quan hi hagué alguna possibilitat, es desaprofitava com en la jornada 23 que el Casp va caure a Manresa 7-3 però el Lauren’s també ho feia a la canxa del penúltim classificat, el Rubí, per 8-7. I com en la primera volta, patia de vertígen sobre els equips de la part baixa de la taula classificatòria. Si en la primera volta el Terrassa va complicar la victòria alzirenya, en la tornada, els catalans guanyaren per un clar 4-1.

El paró lliguer per la festivitat de Pàsqua, li va anar bé a l’Alzira F.S. que es va centrar en conservar la segona posició, encara que seguia pressionant el Vijusa Mislata a quatre punts. I vaja que li va anar bé perquè un altre equip de dalt, la Penya Barcelonista Montserrat Monistrol va ser vapulejada per 9-4. D’este partit destacà el gol que als 5 segons de joc marcà el Lauren’s. En la següent jornada no es confirmà allò de que el resultat de la primera volta pot ser reflexe del que puguera passar en la segona. La victòria per 0-5 contra el Ripollet així ho demostrà quan 15 partits abans, els alzirenys guanyaren però per 6-5. L’ambient que es trobaren els riberencs és d’eixos que els aficionats alzirenys desitgem per al nostre equip. Un pavelló abarrotat amb 700 espectadors, cheerleaders animant i una bandera de 20 m2 que deia “Benvinguts a la Bombonera”. Però de res va servir, ni tan sols la presència dels ultres del Frente Blanquiazul, penya del RCD Espanyol. Seguiria corroborant l’equip de Manolo Díaz la recuperació de l’equip imposant-se amb comoditat al Montsant per 3-1, agraint així la notícia de que l’empresa alzirenya Lauren’s & Danny continuaria donant suport al principal equip de futbol sala de la Ribera.

Partit de divisió d’honor

Deu anys després, el Palau d’Esports va tornar a acollir un partit de divisió d’honor. En disputar el Pamesa València entre setmana la final de la Copa Saporta es va vore obligat a ajornar el partit de lliga contra el Jabones Pardo Fuenlabrada i que es disputara dissabte a la Font de Sant Lluís. Com que era final de la lliga ACB, s’havia de jugar a la mateixa hora que la resta dels equips i impedia al Vijusa València disputar el seu partit davant l’Ourense. El Vijusa va aconseguir que una nombrosa quantitat de públic tornara al Palau. La llàstima és que després no continuaren anant a vore l’equip alzireny en igual nombre.

A tres jornades per al final de lliga es disputava l’encontre més important per als dos primers equips del grup. I amb molt en joc. El Casp necessitava la victòria per assegurar-se el títol de lliga i obtindre l’ascens a Divisió d’Argent mentre que amb els tres punts el Lauren’s & Danny Alzira obtenien matemàticament la segona plaça. Tot i que es va perdre 7-2, el partit estigué igualat durant bona part de l’encontre, però unes decisions arbitrals trencaren el partit cap als saragossans.

Manolo Díaz no va continuar

El tècnic Manolo Díaz va anunciar, quan restaven dos jornades per al final de la competició, que no continuaria al front de l’equip alzireny. Una mínima esperança d’ascens es vislumbrava. Normalment alguns equips campions dels altres grups de Nacional A renuncien a la plaça en Plata però vistes les ajudes municipals que el club rebia no es feien il·lusions. L’any anterior, el club va rebre 2.400 euros en tindre els seniors masculí i femení i un filial, de manera que en la present temporada esperaven rebre menys perquè sols es conservava el Lauren’s & Danny. Davant esta falta d’ajudes i projecte, junt als continus desplaçaments des de València i els llargs desplaçaments, feren desistir a Díaz.

La lliga va acabar de manera fenomenal. Un empat li era suficient per conservar la millor posició en la història recent del club i el partit contra el Pinseque de Saragossa es tancà amb una victòria per 5-4. A més, en el partit que tancava la lliga més dura que havia tingut tants desplaçaments a Catalunya i Aragó, també es va aconseguir la victòria per 3-4 a Riba-roja. A la fi, com a subcampió de lliga va traure 8 punts al tercer classificat, 11 al Vijusa Mislata i 14 al Platges de Castelló B.

La primera temporada completa del segle XXI també va vore la llum del 1r torneig de 24 hores de futbol sala Ciutat d’Alzira, que s’organitzava com a alternativa al tradicional de Sant Bernat, però sobretot com a mitjà de finançament del club.

Primer àrbitre alzireny a Divisió d’Honor

Per primera volta un alzireny dirigeix partits de la màxima categoria del futbol sala. Juan Beteta, després de sols dos anys a la Divisió d’Argent on també estava altre alzireny, José Vicente Pastor, acabà com a número 1. “Durant la temporada estàvem entre els primers classificats del rànquing i Palacios i jo comprovàrem com cada volta ens assignaven més i els més importants partits. Als play-offs per l’ascens a Divisió d’Honor fórem la parella que més partits va dirigir”, explicà Beteta.

2001-02
1	Vila-real	2-2	L & D Alzira F.S.
2	L & D Alzira F.S.	=	Florestà St. Cugat
3	Manresa	4-5	L & D Alzira F.S.
4	L & D Alzira F.S.	3-3	FC Barcelona B
5	Andorra		L & D Alzira F.S.
6	L & D Alzira F.S.	5-2	Hospitalet Bellsport
7	Vijusa Mislata	-	L & D Alzira F.S.
8	L & D Alzira F.S.	4-4	Rubí
9	L & D Alzira F.S.	5-4	Hesvasa Terrassa
10	Montserrat	4-5	L & D Alzira F.S.
11	L & D Alzira F.S.	6-5	Ripollet
12	Montsant Barcelona	1-2	L & D Alzira F.S.
13	L & D Alzira F.S.	8-4	Caspe
14	Pinseque Zaragoza	4-8	L & D Alzira F.S.
15	L & D Alzira F.S.	3-5	Riba-roja
16	L & D Alzira F.S.	3-1	Auto-real Vila-real
17	Florestà St. Cugat		L & D Alzira F.S.
18	L & D Alzira F.S.	5-2	Manresa
19	FC Barcelona B	0-1	L & D Alzira F.S.
20	L & D Alzira F.S.	6-1	Andorra
21	Hospitalet Bellsport		L & D Alzira F.S.
22	L & D Alzira F.S.	2-2	Vijusa Mislata
23	Rubí	8-7	L & D Alzira F.S.
24	Hesvasa Terrassa	4-1	L & D Alzira F.S.
25	L & D Alzira F.S.	9-4	Penya Barcelonista Montserrat
26	Ripollet	0-5	L & D Alzira F.S.
27	L & D Alzira F.S.	3-1	Montsant Barcelona
28	Caspe	7-2	L & D Alzira F.S.
29	L & D Alzira F.S.	5-4	Pinseque Zaragoza
30	Riba-roja	3-4	L & D Alzira F.S.

2002-03 La pretemporada estigué marcada per un partit de presentació que ja s’ha convertit en un clàssic als estius de l’Alzira F.S. El València Vijusa F.S., aleshores campió de la Copa del Rei, visitava el Palau d’Esports. Abans de l’encontre es presentà tota la plantilla que passava a estar encapçalada pel nou entrenador, David Alcoy i el nou president, Lauren Soler, que substituïa el seu germà Javier. El partit va ser molt emocionant, amb l’empat a 1 campejant al marcador després de que els capitalins s’avançaren i a la fi guanyaren 1-2. Destacà la cara de pocs amics que posava el tècnic del Vijusa, Micky, en vore la contundència amb què s’havien emprat els alzirenys i sobretot Javi Cobo, ex del club valencià.

El repte per a eixa temporada, certament era difícil: igualar o superar el segon lloc obtingut la temporada anterior, ja que en eixa temporada promocionaven per ascendir els dos primers. Difícil era i tampoc es començà amb massa cares noves. Es va fitxar Sergio Ruescas, de la lliga local, però qui destacà sobremanera va ser Javi Cobo, ex del Vijusa, Mislata, Aldaia i Riba-roja. Amb 26 anys, tenia un promedi de 40 gols per temporada en els últims tres anys i ja deixà el seu segell la temporada anterior al Palau quan va marcar quatre dels cinc gols dels del Camp de Túria per guanyar 3-5. El tècnic arribava amb 30 anys d’edat i havent entrenat a les categories inferiors del Vijusa i la temporada anterior al Dominicos B on va finalitzar 4t classificat de Nacional B. A més, també era seleccionador autonòmic.

Passada la pesada experiència catalano-aragonesa, la Federació decideix tornar al format anterior i els alzirenys tornen a jugar contra conjunts de la Comunitat i murcians.

La lliga començà amb un empat a 6 davant el San Pedro del Pinatar, li tornà la derrota de l’anterior campanya al Riba-roja per 2-5 i s’imposà a última hora per 5-4 al Universitat d’Alacant gràcies a un hat-trick de Kiko. El penúltim classificat, el Sagunt, que no havia obtingut cap punt, va vapulejar els riberencs per 7-4. A la victòria per la mínima (2-1) sobre el Vijusa va ser un miratge amb una derrota per 5-4 contra altre dels cuers, l’Elx, dos empats a 3 davant Jumilla i a Alcantarilla i altra derrota contra el líder, Mazarrón, per 3-7. El final de novembre i desembre fou fantàstic amb quatre victòries consecutives que tornaren a pujar als alzirenys a la segona posició, amb què es reactivava el somni de l’ascens. Lucentum i Helados Alacant, Vila-real i Albatera foren els decapitats. Tanmateix, els torrons sembla que sentaren mal i 2003 començà fatal. Fins l’1 de març no arribaria la primera victòria de l’any. Abans es perdrien sis partits (Cieza, Plásticos Romero, Pinatar, Riba-roja, Ibérico Sagunt i Vijusa Mislata) i sols es colliria un empat a 2 davant la Universitat d’Alacant. La primera volta havia acabat amb uns números extranys per a la trajectòria habitual de l’Alzira F.S. L’habitual era que els riberencs perderen molts pocs punts a casa i molts com a visitants però eixa temporada es donà tot a l’inrevés, deixaren escapar 10 punts com a locals.

Relleu de tècnic

La quarta derrota consecutiva, produïda davant el Riba-roja tingué com a conseqüència la destitució de David Alcoy. L’equip havia passat d’acabar 2002 com a segon classificat a un punt del líder, va caure fins l’onzena, a dos punts i dos posicions del descens. El jugador més veterà de l’equip i únic que continuava vinculat al club des de la primera etapa, Toni Oliver, va deixar per primera volta la pràctica activa del futbol sala –hauria de tornar a vestir-se de curt més voltes, com li passà al seu amic, Vicent Adam en l’Alzira-. Oliver passava a dirigir l’equip des de la banqueta. El Lauren’s millorà el joc però seguia sense guanyar. Per fi, amb el mes faller en curs, motiu d’alegria per a molts dels components de la plantilla, arribaria la primera victòria de 2003. Fou davant l’Elx per 4-2, especialment per un hat-trick de Kiko. La següent setmana quasi donaren la sorpresa al pavelló del segon classificat, el Jumilla, però els murcians remuntaren a dos minuts per al final.

La porteria, posició maleïda

Durant tota la temporada, una posició va dur de cap als responsables de l’equip. Vicent Boluda, aleshores un dels millors porters del grup, estigué lesionat bona part de la lliga. Emilio també es va lesionar per la qual cosa s’hagué de convocar al tercer porter, que defensava la porteria del Benifaió en provincial, Vicent de Haro. Amb el pas de les jornades s’alternaven alegries amb penes. En portes de les Falles, un dels rics de la categoria visitava el Palau, l’Alcantarilla. El mal “fario” de la porteria continuava i en l’escalfament de Haro es va lesionar. Emilio, encara lesionat va forçar i jugà però en dos jugades va agreujar més la seua lesió. La casualitat va fer que el porter del filial, David Sanchis estiguera a la graderia i fóra reclamat. El partit fou un espectacle de gols en la primera part que acabà amb 9-4. El resultat definitiu seria de 10-4. David, cancerber de la selecció comarcal, no va encaixar cap gol davant un conjunt que tenia diversos exjugadors del Pozo i que solia visitar Alzira en les 24 hores amb l’equip d’Escayolas La Merced. Els tres punts el tragueren de la zona de descens però el Lauren’s no consolidà la permanència fins unes quantes jornades més tard. Va perdre a Mazarrón 7-4, li guanyà sense complicacions al cuer, el Lucentum Alacant, amb el quart hat-trick de la temporada de Javi Cobo.

Els alzirenys perderen la primera clara opció de permanència en caure 5-4 contra l’Helados Alacant de Sant Vicent del Raspeig -que ara està en la Divisió d’Argent- però tingueren la sort que la resta d’implicats en el descens també perderen. Quatre jornades restaven per al final de lliga i el líder, Vila-real, visitava la capital de la Ribera Alta. Després d’una primera part excel·lent amb un 4-1 a favor, els castellonencs minaren la moral dels locals i remuntaren fins posar l’electrònic amb 4-6 a falta d’un minut. Eixe avantatge permetia els vilarrealencs assentar-se al lideratge, però mentre celebraven el gol després de tant d’esforç, Braulio, “el más listo de la clase”, tragué ràpid de centre i marcà a porta buida. A tres segons per al final, dos dels principals golejadors de la història del club alzireny protagonitzaren la jugada de l’empat. Gonzalo baixà un baló que cedí a Juan i, amb un potent xut d’esquerres, marcava l’empat. Passada la Pàsqua, un angustiat Albatera ho intentà tot per salvar la categoria però va sucumbir per 8-7.

La penúltima jornada no va ser la de la tranquilitat per als alzirenys. Visitaven el Cieza, al que li faltava un punt per salvar-se i l’Helados Alacant visitava al Pinatar, segon classificat. I perderen els dos equips valencians (Lauren’s i Helados). Així, els alacantins quedaven a tres punts dels riberencs amb una jornada de per mig. Per sort, i per la seua qualitat, els alzirenys continuaren fent història en el futbol sala de la Ribera. Una victòria per 10-6 contra un Plásticos Romero que res es jugava va ser suficient per no estar pendent del resultat del conjunt gelater. El 10é gol el va aconseguir Javi Cobo amb què va igualar la “lluita amistosa” que havia mantingut durant tota la temporada amb Juan per ser el màxim golejador de l’equip. Cadascú marcà 32 gols, Gonzalo en féu 22; Kiko, 19; Braulio, 15 i Javi Lázaro 13. A la fi, fins i tot, la classificació fou positiva, un 8é lloc.

Gran any del cadet

El grup de jugadors que dirigia Salva Boquera va debutar en 2ª provincial cadet després de proclamar-se campió infantil l’anterior temporada. I ho va fer amb una magnífica segona posició gràcies al treball dels Borja, Paco, Alberto, Dani, Carlos, Yago, Edgar-màxim golejador-, Adrián, Gonzalo i Monerri.

Segon àrbitre alzireny a Divisió d’Honor

Juan Beteta va tindre un gran debú com a àrbitre a la Divisió d’Honor i va finalitzar en la 12a posició del rànquing arbitral. Un altre alzireny, Vicente López també es va incorporar a la màxima categoria. Al final, la parella Beteta-López va dirigir molts partits junts.

2003-04 La temporada començava amb una mala notícia esportiva, la retirada d’un dels grans golejadors que ha donat esta comarca, Juan. A més, l’altra de les alternatives per perforar asíduament les porteries contràries, Gonzalo, va patir la primera lesió important que han acabat retirant-lo del futbol sala massa prompte. La plantilla estava composta per Emilio i Vicent Boluda com a porters i Jorge, Jose Sanfrancisco, Jordi, Gonzalo, Kiko, Javi Cobo, Lázaro, Braulio, Boluda, Abel i Raúl Navarro, recuperat per al futbol sala, després d’un xicotet paró. Manolo Díaz tornà a ser l’entrenador de l’Alzira F.S. en la que fou 3ª i última etapa. Antonio Oliver es va convertir en el nou president del club.

Una de les principals novetats de la campanya és el canvi de patrocinador. Fins que l’empresa de neteja industrial, Nítida, va acceptar la possibilitat d’esponsorisació, l’equip es va dir Alzimarbres Alzira F.S. Això va ser possible gràcies a la col·laboració de Juan Carlos Cuenca, amant d’este esport que s’ha convertit en coesponsor des d’aleshores.

Els alzirenys seguien tenint un pressupost de 20.000 euros, xifra mínima per afrontar la temporada en la que ni jugadors ni entrenador cobraven (ni cobren), el que dóna més importància a la tasca que esta gent fa per amor a l’esport. Cal recordar que la Nacional A és la 2ª B del futbol sala, mentre que jugadors de futbol de Preferent o 1ª regional cobren des de 90 fins 1.200 euros al mes, sent que la qualitat de joc és molt inferior.

El primer rival era una dura pedra de toc, el Jumilla que tenia 180.000 euros de pressupost, 10 voltes més que els riberencs. Els àrbitres es veieren amedrantats a la localitat murciana amb un pavelló ple, amb cheerleaders i transmissió del partit per televisió. El Jumilla sols va guanyar per un gol (5-4), marcat a 30 segons per a la fi, després que Gonzalo estavellara al pal el que podia haver sigut el 4-5. Amb el nou cicle, el club no volia patir tant com l’any anterior per mantindre la categoria per la qual cosa, era imprescindible no perdre tants punts al Palau d’Esports. I a la primera ho demostraren guanyanyt 7-4 a l’Atunes Mazarrón.

En eixos anys, la Copa Generalitat havia començat i tenia recolzament per part dels equips. Es jugava entre setmana i en primera ronda li tocà a l’Alzimarbres Alzira el tercer equip de la Comunitat Valenciana i equip de Plata, el Povet.com de Benicarló (per davant, a Divisió d’honor, estava el Platges de Castelló i el València Vijusa). Els alzirenys entraren en la competició en imposar-se en la fase prèvia al grup format per Alboraia, Sagunt, Vila-real i Picassent. Res va poder fer contra un equip que havia disputat la fase d’ascens els últims tres anys i comptava amb jugadors com Vicentín o Sánchez Cava. El resultat, 1-6. Finalment fou eliminat en caure a la tornada 7-3.

Dos bons resultats, 3-4 al Sagunt i 6-3 al Picassent, precediren a quatre partits consecutius sense véncer (Vila-real, Universitat d’Alacant, Benidorm i Pinatar) que li costaren el càrrec a l’entrenador, Manolo Díaz. Éste va demanar la ratificació en el càrrec per part de la directiva qui no li la va donar. El president, Toni Oliver, es va tornar a fer càrrec de l’equip fins l’actualitat.

El nou entrenador va redebutar a la banqueta amb un empat a 2 a la complicada canxa del Cieza. Habitual és en els equips murcians i alacantins comptar amb veterans jugadors de Divisió d’honor i el següent rival, el Librilla, havia fitxat al brasiler Gera, que tenia vora 40 anys i no va estar massa brillant, especialment per l’apabullant victòria alzirenya per 6-0. Destacaren Javi Cobo amb 4 gols i el porter Emilio que mantingué la porteria a zero, fet poc vist en el futbol sala. La recuperació del joc era un fet i en la següent jornada, es guanyà al líder... i al seu camp, Alboraia (1-5).

Tot i les lesions, però de nou gràcies a un altre pòker de gols de Javi Cobo, el Vijusa va caure al Palau per 5-3, encara que els de Mislata s’avançaren al marcador. A falta de 24 segons per al final del partit, debutà Genaro Bixquert.

15 partits invicte

El Nítida enganxà una dinàmica tan positiva que li dugué a estar 15 partits invicte. Eren temps feliços en que els alzirenys anaven remuntant posicions. Javi Cobo seguia en estat de gràcia i marcava gols de totes les maneres i en quantitats que anaven a més. Del 3-9 que se li endossà a l’Águilas, sis els va fer el valencià. Abel debutó tras dos mesos entrenant amb l’equip. L’últim partit abans de Nadal no va ser totalment ple d’alegries perquè, encara que no es va perdre, la sensació va ser la mateixa perquè s’empatà a 2 al Palau davant el penúltim classificat, l’Helados Alacant. La Nacional A és una categoria ben complicada en què qualsevol equip de baix et pot amargar el dia. No ho va aconseguir el Serelles Alcoi però si ho va complicar. La victòria vingué a la Ribera amb un 3-4. Què difícil ho va posar el filial del Pozo, que eixa temporada era el Plásticos Romero de Molina de Segura. A 12 minuts per a la fi del partit, guanyava 1-5 al Palau i els de Toni Oliver aconseguiren remuntar fins el 8-5.

La segona volta començà amb un partit estranyíssim. Ni el Jumilla que atresorava una mitjana de 7 gols per partit ni el Nítida foren capaços de canviar del marcador el 0-0 inicial. El següent rival, el Mazarrón havia anat a menys i fou vençut per 3-6, amb què els alzirenys pujaven a la 5a posició, la qual la consolidarien amb el 6-4 endosat al Sagunt. I continuava pujant. Després li guanyaria 2-3 al Picassent que, ajudats per la derrota del Benidorm, els encaramava a la 3a plaça. Vila-real i Nítida, 4t i 3r, s’enfrontaren en la jornada 21 i la victòria podia acostar a qualsevol dels dos cap al líder, el Jumilla, que els avantatjava en sis punts. Però ambdós conjunts es trobaren amb l’arbitratge de dos col·legiats murcians que enervaren els ànims, sobretot dels alzirenys i no contentaren a ningú, bé sí, al Jumilla amb l’empat a 3 dels valencians. L’irregular Universitat d’Alacant també va ser guanyat per 4-5 i arribà el Benidorm, un bon equip al que no li feien falta ajudes i se les trobà sense demanar-les. Els dos porters titulars estaven lesionats i el filial, Benifaió, es va negar a cedir a David, al·legant que sols disposaven d’ell per afrontar el partit de lliga. Jose Sanfrancisco va ser l’elegit per defensar la porteria. Els alacantins sempre anaren però, per a sorpresa de tots, Jose va fer un partidaç i els benidormers acabaren sorpresos en saber que era un jugador de camp qui els estava amargant la vesprada.

Tota una volta havia passat des que els deixebles de Toni Oliver perderen l’últim partit de lliga...i va ser el mateix equip que va infringir aquella derrota els que tornaren a véncer als alzirenys, el Pinatar. Els murcians guanyaren 5-1 en partit disputat en plens dies de falles, fet que, com es normal, acusaren els riberencs. Eixa derrota sols va ser una xicoteta i insignificant taca en un expedient magnífic en el curs 2003-04. De fet a la següent setmana, el Nítida guanyà al Cieza 6-2 i assolí la 3ª plaça al véncer el Librilla 4-9. Sols quedaven sis jornades per al final de lliga i l’Alboraia, segon classificat, visitava el Palau, amb els alzirenys a tres punts dels de l’Horta Nord. Però els xufers, perquè no els passara com en la primera volta que perderen 1-5, es tancaren a la seua àrea. El Nítida ho intentava i ho intentava però no perforava la porteria contraria, ben al contrari que l’Alboraia, que matava a la contra fins el 2-5 definitiu.

Amb sis punts de diferència respecte al segon, en la resta de partits va condir el desànim entre els jugadors per no tindre un gran objectiu que aconseguir. A la fi, el Nítida Alzira F.S. acabà la lliga en la 4ª posició, a sols un punt del tercer. Tot i que dos temporades abans s’havia assolit la 2ª plaça, la 2003-04 es pot considerar la millor temporada de la segona etapa del club, perquè és molt més forta una lliga contra valencians i murcians que contra catalans i aragonesos.

Les absències anotadores de Juan i Gonzalo foren suplides amb una altra gran temporada de Javi Cobo que va marcar més de 40 gols.

2004-05 La nova temporada s’afrontava amb dos baixes importants: Javi Cobo que se n’anà al Maristes València i Jordi que marxà a l’Alginet. En el capítol d’altes, s’incorporà Emilio, porter, i l’ala-pivot Paco Català, ambdós de Cullera. També començà la lliga un jove suecà de 20 anys, Álex. L’entrenador seguia sent Toni Oliver i Braulio Correal compatibilitzava les tasques de directiu, jugador i preparador físic.

Paco Català començà demostrant la seua qualitat golejadora amb tres gols contra el Vijusa Mislata per derrotar als de l’Horta per 3-7. Este resultat propicià començar la lliga com a líders. L’altra bona notícia va ser el debú del juvenil de primer any, José Carlos Iñigo, qui després es va fer un lloc al primer equip. Tot no podia ser bo i Gonzalo va recaure de la seua lesió, perdent el golejador per a tota la temporada, pràcticament. En el debú a casa, el Nítida deixà escapar una renda de tres gols contra el recent ascendit Caravaca que acabà empatar a 4.

Nou club a Alzira

La iniciativa de Manolo Gomar va propiciar que l’Atlètic Alzira F.S. tornara a formar un equip sènior que començà la seua trajectòria en 2ª provincial. Fusteria Gomar era el seu nom i Fernando Perales “Pintinho”, el seu tècnic.

El Nítida va guanyar el segon partit consecutiu a casa per 6-2 contra el Ibérico Sagunt que dirigia l’extècnic alzirista, Manolo Díaz. José Carlos debutà a Alzira entre aplaudiments i a punt estigué de marcar un gol. Seria en la quarta jornada quan perdria la imbatibilitat en caure clarament 6-3 davant l’Helados Alacant. Gonzalo, per sorpresa va reaparéixer. Altre recent ascendit, el Torrevieja, visitava el Palau amb quatre victòries consecutives en els quatre partits disputats. El partit va ser d’aquells que es guarden a la memòria perquè els gols anaven caent fins un impressionant 12-1. Set gols en la primera part feien les delícies del públic. L’equip venia d’una pedania nomenada La Mata. Quan el local Álex marcà en pròpia porta l’únic gol alacantí i feia l’11-1, el públic esperava el 12é per fer l’equivalència amb la Malta de 1983, que encaixà el mateix resultat. Els alzirenys tornaven a la tercera posició viatjant a Molina de Segura per enfrontar-se al Plásticos Romero. Cinc minuts de desordre li costaren el partit als alzirenys que perderen 8-6, després d’avantatges per 0-2, 1-3 i 2-4. En la segon part encaixà sis gols seguits. A partir de la 7ª jornada, el Nítida va caure a la zona en la que romandria tota la campanya. El Librilla, doblement golejat la lliga anterior, va aprofitar les moltes baixes alzirenyes. La més important, la de Gonzalo que es lesionà en el calfament. A més, Àlex es llastimà el quàdriceps i Oliver es va quedar sense a penes rotacions. Quasi un any feia que el Nítida no encadenava tres derrotes consecutives i ho va fer a Águilas per 7-4. Per a major desgràcia, el líder, el Maristes UPV València venia al Palau d’Esports, capitanejat per Javi Cobo. La qualitat del conjunt que al final de la lliga va aconseguir l’ascens a Divisió d’Argent la van demostrar amb accions que suposaren un 3-5 i que deixaren el Nítida a tres punts del descens. La crisi s’agreujà amb l’11-4 rebut a Vila-real. Però després de cinc derrotes seguides, l’Alzira F.S. va tornar a assaborir la victòria amb un 6-4 sobre l’Alboraia. Però eixa victòria es quedà com una illa en l’oceà perquè a la setmana següent va visitar el que fou l’altre gran aspirant a l’ascens, el Benidorm, que guanyà 6-3. El recent ascendit Orihuela va demostrar que seria en eixe i els altres partits que disputà en anys successius un rival incomodíssim. I de fet, tragué un empat a 2.

En les següents jornades es recuperà el somriure en guanyar 4-6 al Cieza, 7-4 al Totana, empatar a 1 contra Vijusa Mislata i véncer 8-9 a Caravaca. Com li sol passar a l’esquadra alzirenya, dur molt d’avantatge durant el partit no és sinònim de tranquilitat en el tram final. De fet, el Nítida guanyava 3-9 i en pocs minuts encaixaren cinc gols per la relaxació valenciana i també la permissivitat arbitral. En les següents setmanes engarçaren dos derrotes (Sagunt i Helados Alacant) amb dos victòries (de nou Torrevieja –que li llevà l’última possibilitat d’enganxar-se al carro de l’ascens- i Plásticos Romero –amb 4 gols de Català) i de nou, dos derrotes més(Librilla i Águilas).

La vespra de Falles (per als alzirenys), un 16 de març acordaren jugar el partit entre Maristes València i Nítida, que en realitat s’havia de jugar tres dies més tard. Els de la Cap i casal i el Benidorm duien una lluita colze amb colze pel títol i l’única plaça que donava l’ascens a Plata. Els capitalins es posaren per davant amb un 3-1 però el gol de Lázaro a 50 segons per al descans clavà als riberencs en el partit. Sabedors que res tenien a perdre, els alzirenys eixiren a pel partit i feren un parcial de 0-6 que acabà amb el 5-8 definitiu. Eixos tres punts a sis jornades per la fi de la lliga situaven al Nítida en la posició 11 però que eixa temporada quedava molt més allunyada en punts del perill del descens.

Amb la permanència consolidada, encararen el tram final de la lliga i rebien el Vila-real que era filial del Platges de Castelló. L’eixida en tromba del locals –que es posaren amb un 3-0 a favor fou contrarrestada poc a poc pels castellonencs que acabaren imposant-se 4-5. Un altre canterà, Edgar, debutà amb l’equip. El que perdia a casa ho recuperava fora i l’Alboraia encaixà un 7-9. Altre dels partits que quedaren per a la història fou el Nítida-Benidorm. Quedaven 4 jornades i el títol estava tan apretat que la plantilla del Maristes estigué present al Palau. Va ser “el partit dels Pacos”, el del Benidorm i Català. Les contínues alternances en el marcador tingueren el seu punt i a banda amb l’empat a 5. Els benidormers marcaren tres gols i pràcticament festejaven el títol, amb 5-8 a l’electrònic. Però Paco Català, inconmensurable, marcà tres gols més que elevaren el seu caseller d’eixe encontre a 6 tants. Per aquelles dates, es comentava de l’interés del Maristes per fitxar-lo en cas de pujar de categoria, encara que no es va fer efectiu eixe estiu. Normal, l’interés perquè els seus números foren espectaculars: 63 gols en 28 partits. En les últimes tres jornades, els alzirenys continuaren invictes, en eixe tram de competició, amb dos empats més a Orihuela i Totana i una victòria en l’últim partit a casa davant el Cieza per 9-2.

Finalment els riberencs acabaren en la 10a posició amb 42 punts, a 22 del descens. Fins a cinc jugadors a la vegada decidiren penjar les sabatilles i tots alzirenys: Javi Lázaro, qui sols estaria un any retirat de la competició oficial, Raúl Navarro, Jorge García i dos grans porters, Vicent Boluda i Emilio Dolz. Excepte Vicent, perquè no podia posar dos porters, foren homenatjats amb un aplaudiment en el partit contra el Cieza quan Toni Oliver va decidir posar-los a tots en pista.

Per la seua banda, el Fusteria Gomar va aconseguir el títol de lliga i l’ascens a 1ª provincial en la seua primera temporada d’existència.

2005-06 Per pal·liar les moltes baixes de la temporada anterior, el Nítida va acordar la incorporació de Rober, Iván, Juanmi i Bruno, del Cullera i es fixaren també en un antic equip de Nacional A, com el Picassent d’on fitxaren a Vicent Carrasco i Maca. Va començar la lliga però es tornà al futbol l’alzireny Vicent Peris, provinent del CE Pobla Llarga i com a porters Sergio Garrigues, ex del CF L’Alquerieta i Agustín Pastrana, de la lliga local. De l’anterior temporada continuaven el porter Emilio, Braulio, Carlos Vives, Català, Kiko, Jose, el juvenil José Carlos i Gonzalo, recuperat després d’una lesió de quasi un any.

La renovació era necessària per a un equip que havia decaigut en el joc i en la classificació. El sacrifici en esta categoria és molt gran amb desplaçaments similars als de la 2ª B del futbol però sense cap remuneració.

El València FS (ja no es deia Vijusa) va tornar a ser el convidat per a la presentació i guanyà per 6-11, encara que el partit tingué dos cares diferents. Una primera part que els capitalins dirigits per l’ex de Divisió d’Honor, Pasarinho, dominaren i matxacaren amb un 0-5 però que en la segona estigué més igualat, amb un 6-6 de parcial, amb quatre gols més de Paco Català.

La lliga no començà bé en la primera jornada, on caigueren 9-5 a Orihuela, però va ser un miratge perquè els alzirenys no perdrien en les següents sis jornades, amb cinc victòries i un empat. El recent ascendit, Llagostí de Vinaròs, ho va posar difícil en el primer partit a casa però se li va guanyar per 5-3. El Sagunt, tot i haver-se quedat molt debilitat i que al final perdria la categoria, va caure però únicament 2-3. Els del Camp de Morvedre arribaren a tindre un 2-1 a favor però Català i Kiko remuntaren. Altre recent ascendit, l’Alcantarilla ho va posar molt difícil, però amb la diferència amb el Vinaròs que els murcians començaven a construir l’equip que la següent temporada aspiraria a l’ascens. Per al seu debú s’havien reforçat amb jugadors del Papeles Beltrán de Divisió d’Honor i quatre del Jumilla, de Plata, així com el bon porter de l’Helados Alacant. Després de diverses alternances al marcador, Català marcà el definitiu empat a 5 a trenta segons per al final.

La victòria més còmoda de les últimes temporades es va produir a Tobarra (Albacete) per 1-7, tres punts que permeteren arribar a la tercera posició de la taula. Inclús seria segon en véncer 5-1 el Plásticos Romero. Un gol a falta de 10 segons per a la fi a Benidorm permetia mantindre la segona plaça per última vegada.

En novembre, Iván pels estudis i Peris per la falta d’oportunitats –no és el mateix jugar bé en lliga d’empreses que a la categoria de bronze del futbol sala espanyol- deixaren l’equip. Per jornades, el següent partit caldria comptar-lo com a victòria encara que realment es va ajornar fins el 21 de gener a petició del Torrevieja, ja que es casava eixe cap de setmana el seu president. Els alzirenys aprofitaren per ajornar també per a Pàsqua el de tornada perquè queia el 18 de març. Així, el 23 de novembre tornava a la lliga visitant el Vila-real i desesperant-se fins l’extenuació, veient com dotze xuts alzirenys anaven al pal i els castellonencs guanyaven 5-4. Un Albatera molt corretjós li va complicar molt el partit al Nítida anant-se’n amb 2-5 però en el tram final els alzirenys tornaren a salvar un punt.

Després de tres setmanes de sequera, els riberencs es retrobaren amb la victòria a Alcoi (1-3) i repetiren idèntic resultat en un altre encontre històric. Visitava el Palau un Helados Alacant que havia guanyat 12 dels 14 partits jugats. L’únic gol alacantí arribà al final després que Rober, Gonzalo i Català posaren el 3-0 a favor. Guanyar al Torrevieja 5-2 el partit ajornat suposà acabar amb excel·lent la primera volta de la competició, com a tercers classificats, empatats amb el segon, el Caravaca.

Encara començà millor la segona volta de la lliga amb un 9-6 sobre l’Orihuela –sis gols de Català- que deixaren als alzirenys segons en solitari. La següent part de la competició, se suposava assequible veient els partits de la primera volta en què es guanyaren cinc i s’empatà un. Però la història no es va repetir i es guanyà al Sagunt, Tobarra i Benidorm però es va perdre davant Vinaròs, Alcantarilla i Plásticos Romero. D’estos irregulars resultats van destacar el primer hat-trick del juvenil José Carlos que va fer en el 8-4 a Vinaròs i que tot i perdre més punts que en el mateix parcial de la primera volta, es va aconseguir estar en la segona posició.

Paco Català se’n va

Els números de Paco Català no podien passar desapercebuts (63 gols en 28 partits en la temporada anterior i 44 en l’actual). El Jumilla, exequip de Nacional A que es va enfrontar al cullerenc i en eixe moment en Divisió d’Argent, li va fer una oferta a la que el club no es va tancar, pensant en el jugador qui havia donat la seua plenitud com a jugador a l’equip riberenc. I Català es va acomiadar com millor sap fer, amb dos gols que culminaren el 5-2 davant el Tobarra amb que el Nítida seguia sent tercer. També va causar baixa Rober, que tornava al Cullera.

Per suplir la baixa de Català, el Nítida va incorporar a Juanan Rigo, golejador de la lliga alzirenya i davanter a la UD Alzira B.

Passat menys d’un mes, Paco Català va tornar a l’equip ja que el Jumilla no va poder donar la baixa a Bareta, encara que estava lesionat, i per tant no quedava una fitxa federativa lliure amb que el cullerenc debutara en la categoria superior. Però su retorn resultà agredolç perquè Català va entrenar poc amb els murcians i en la seua reaparició amb el Nítida marcà un gol però es lesionà per vore des de la banqueta la derrota contra el Vila-real per 3-5.

A eixa derrota seguiren tres més fruit de les baixes per lesió que anava acumulant l’equip i que van fer perdre llocs a la classificació. Especialment dolents foren els partits que es varen perdre a Caravaca (11-4), contra l’Alcoi (5-7) i a Águilas (15-5), en arriscar a posar porter jugador i donar minuts als juvenils Ángel, Requena i Cristian. La lliga es va tancar amb un empat a dos a Torrevieja, una victòria per la mínima (3-2) contra el Librilla i participant sense voler-ho, encaixant una golejada, a la festa de l’ascens i títol de lliga de l’Helados Alacant a Sant Vicent del Raspeig. Els alzirenys acabaren signant una sisena posició, quedant-se a quatre punts del quart classificat.

Nacional A 05-06 Grupo 7...

Clasificación		Ju	Ps	Ga	Em	Pe	GF	GC
1	H. ALACANT	30	79	26	1	3	185	100
2	TORREVIEJA	30	57	18	3	9	135	95
3	CARAVACA	30	54	17	3	10	165	146
4	ALCANTARILLA	30	49	13	10	7	156	133
5	LIBRILLA	30	48	15	3	12	167	174
6	NITIDA ALZIRA	30	45	14	3	13	124	137
7	PLASTICOS ROMERO	30	42	12	6	12	133	125
8	VINAROS	30	39	11	6	13	142	151
9	BENIDORM	30	38	11	5	14	152	164
10	TOBARRA	30	38	11	5	14	119	136
11	VILA-REAL	30	38	12	2	16	117	135
12	ORIHUELA	30	36	10	6	14	144	144
13	AGUILAS	30	34	9	7	14	138	147
14	ALBATERA	30	33	9	6	15	153	167
15	SAGUNT	30	26	7	5	18	101	133
16	ALCOI	30	26	7	5	18	104	148

Ascens del juvenil a Divisió d’Honor

L’equip juvenil va continuar la seua trajectòria ascendent. La lliga va ser d’allò més renyida en dura pugna amb el Moixent, qui a la fi seria el campió. Va ser en la penúltima jornada quan els de Salva Boquera visitaven la canxa dels màxims rivals. Els alzirenys sols havien perdut dos partits i com a locals mentre que lluny del Fontana Mogort es contaven tots per victòries. Un ambient hostil –amb llançament de coets al camp- i un terreny de joc a l’aire lliure molt esbarós foren els condicionants de l’encontre que començà amb dos gols dels locals, que foren contrarrestats per altres tants dels alzirenys. Estos, que sols sabien jugar a l’atac –el que els havia suposat ser de llarg els màxims golejadors- anaren a per la remuntada i encaixaren dos gols més abans del descans. La derrota es consolidà entre coets pel terreny de joc i un àrbitre que no es va atrevir a suspendre l’encontre.

En Copa, la trajectòria també va ser quasi impoluta. Començà amb una lligueta que dominà per complet, davant Riba-roja B i Loreto de València. En huitens de final va superar l’Utiel, en quarts al primer Divisió d’Honor, el Dominicos de València. En semifinals els alzirenys es quedaren a les portes de la glòria. Tot i avançar-se en l’anada per 0-2 i 2-3 contra el campió de la màxima categoria juvenil, el Maristes València, estos acabaren guanyant 5-3. La tornada s’hagué de jugar a Carcaixent i a l’aire lliure per la reclamació que va posar el Dominicos, acusant l’equip alzireny de permetre incidents durant el partit de l’anterior ronda. El juvenil li va guanyar al campió de lliga i copa per 3-1, però en esta competició no imperava el valor doble dels gols en camp contrari i es llançaren penals on els valencians estigueren més encertats.

El segon lloc en lliga millorava la tercera plaça de la campanya anterior en que debutava l’equip amb jugadors juvenils també de primer any i cadets. La gran quantitat de gols li va permetre ser el millor subcampió de manera que en juliol van rebre la notícia que l’equip passava a engreixar la Divisió d’Honor, màxima categoria autonòmica a nivell juvenil. Un any redó.

2006-07 El primer referent del futbol sala riberenc afrontà l’actual temporada amb set jugadors nous, xifra més alta del previst però necessària després que per motius laborals deixaren l’equip els cullerencs Juanmi i Emilio. Ambdós s’uneixen a Carlos Vives, que es va retirar, i a Paco Català, que finalment va complir el seu somni de jugar en Divisió de Plata amb el Maristes UPV València.

Per reforçar la porteria, es va fitxar a Jonathan del Picassent –qui deixà l’equip poc després- i Abel, del Cullera que compartiren porteria amb Sergio. L’alzireny està vivint un any mogut perquè el seu treball a Orihuela li obliga a entrenar amb l’Albatera de Nacional B i jugar amb el Nítida Alzira F.S. Continuen els alzirenys Braulio, Kiko, José Carlos, Jose, Juanan i Gonzalo així com els picassentins Maca i Vicent Carrasco. El primer reforç per a esta línia fou Dani, ex del Serelles Alcoi però no arribà ni a entrenar en renunciar abans de començar la pretemporada. Sí arribaren Pablo, ex del Maristes amb experiència en Plata, el carcaixentí Jordi Torres, altres dos ex del Picassent, Miguel i Óscar –que no arribaren a debutar- i Javi Lázaro que retornava a l’equip després d’haver-se retirat un any abans amb sols 24 anys.

L’objectiu tornava a ser la permanència, com totes les temporades, però sempre amb l’esperança de que la qualitat dels jugadors fóra suficient per superar moltes plantilles remunerades econòmicament. A la lliga hi ha tres “cocos”, Caravaca, Alcantarilla i Torrevieja amb què seria difícil combatre però la sorpresa podria ser possible.

Després de guanyar a l’Armiñana València B (4-1), va visitar amb motiu de les festes patronals al Tavernes de la Valldigna i s’imposà 3-8. Esta temporada, tornava a visitar el València F.S. en la presentació, amb nou patrocinador, Promocions Armiñana, i els capitalins tornaren a guanyar.

Després d’una curta pretemporada, començà la lliga a casa contra el Vinaròs amb dos empats seguits contra Vinaròs i a Tobarra. L’equip albaceteny ja no era la pereta en dolç de la temporada anterior i pugnà amb els alzirenys per estar en la part mitja alta. La primera victòria va resultar d’allò més treballada. El Xaloc Alacant mostrà ser un bon equip que acabà sucumbint per 7-5. Els dos empats inicials foren els únics de la primera volta perquè després s’alternarien victòries i derrotes. Un dels “cocos”, el Caravaca va guanyar sols per la mínima, 3-2, tot i que el resultat pugué ser favorable als riberencs. Primer perquè el Nítida guanyava 1-2 i després perquè un clar penal no assenyalat sobre Vicent Carrasco i la conseqüent queixa, fou aprofitada pels murcians per muntar la contra i marcar el definitiu 3-2.

La lesió d’Abel per a mes i mig i que Jonathan deixara l’equip a causa de les poques oportunitats, van fer que es fitxara David, del Picassent que uns pocs anys abans va ser porter de la selecció valenciana juvenil. Però també este porter abandonà l’equip. Fet normal perquè és una categoria ja molt complicada on es requereix molt de sacrifici en forma d’entrenaments sense contraprestacions econòmiques. Guanyar 0-2 al Benidorm i 7-5 al Plásticos Romero va permetre pujar a la quarta posició. La visita a Torrevieja no va tindre els resultats positius d’anteriors temporadas. Els de la Vega Baixa estaven cridats per aconseguir l’ascens i saberen sobreposar-se al 0-3 amb que començaren els alzirenys per mitjà de Kiko, Pablo i Juanan. Sens dubte, acusaren les baixes de tres peces importants: Vicent Carrasco, Lázaro i Jose.

Passaven les jornades i el Nítida ballava al voltant de la 5ª posició. Guanyà 4-3 a l’Urcisol Águilas, va caure per idèntic resultat a Vila-real on gaudiren de nombrosíssimes ocasions. El partit contra el vicecuer Asp no va ser tan senzill com sembla pel resultat. El protagonista fou el cancerber Sergio qui va parar fins a set dobles penals quan el partit estava molt igualat. En la segona part, un Vicent Carrasco incommensurable va marcar cinc gols per fer el 9-2 definitiu.

La primera volta resultà d’allò més complicada per haver de visitar els tres aspirants a l’ascens a Plata. L’últim va ser l’Alcantarilla i a més, amb les baixes de Juanan, José Carlos, Fernando, Jordi i Jose, que no permetien fer rotacions. Els murcians no perdonaren i donaren un sever correctiu (7-1). L’Electrónica Manises arribà al Palau amb l’ex del Nítida Javi Cobo. Després d’una costosa primera part, els alzirenys pugueren trencar la teranyina de la defensa manisera, reafermada en marcar el 0-1, i guanyaren 4-2.

Dos anys sense guanyar a Múrcia

La Nacional A resulta especialment dura si s’ha de jugar contra una regió que viu i gaudeix del futbol sala com és Múrcia. Estos equips fitxen exjugadors de Divisió d’Honor i Argent i paguen autèntiques fortunes –per a ser un esport amateur- gràcies a que hi ha empreses que donen el seu suport. El 9 de desembre de 2006 el Nítida aconseguia la primera victòria en dos temporades a canxa murciana. Va ser a Librilla per 4-5. Els Nadals haurien pogut ser perfectes de no ser perquè el complicat Orihuela, ara reconvertit en el Wonders Elx, tingué la fortuna de trobar-se amb dos gols en el seu caseller fets en pròpia porta pel Nítida i a la fi guanyaren 3-5. En tornar de les festes, la falta d’encert provocà una altra derrota a San Pedro del Pinatar (4-2).

El grup de xavals i el seu entrenador, Salva Boquera, aconseguiren fer realitat el seu somni, jugar a la màxima divisió de les categories inferiors: la Divisió d’Honor o com la nomenen a la Federació Valenciana: la Nacional juvenil.

El club seguia creixent i va unir-se amb l’Escola Municipal de Futbol Sala que també tenia a càrrec. Els joves aprenents acabaven en edat infantil però no tenien on seguir formant-se. Jose Sanfrancisco fou nomenat entrenador d’este conjunt qui va patir els rigors de la primera lliga federada contra equips que disposaven de jugadors més treballats i amb més experiència a la competició.